Pàgines

dilluns, 30 de novembre del 2015

El 27-S no vam guanyar


Tot s’ha complicat molt.

Ahir al vespre, si treies el so de la televisió i miraves únicament les imatges dels parlamentaris i membres de la CUP que presentaven davant els mitjans les conclusions del seu debat nacional, podia semblar que l’acord amb Junts pel Sí era imminent i que l’alegria, els somriures en els diferents rostres, l’eufòria dels assistents així ho confirmava. Sense so, podíem arribar a creure que el procés cap a la independència avançava sense més entrebancs.

El so, però, existeix... A les paraules de la CUP a Manresa, amb els seus crits de ‘Alerta, Convergència: se’ns acaba la paciència’ només els puc respondre que la meva sí, que la meva paciència ja s’ha esgotat. I com que ja no en tinc més, de paciència, intentaré deixar ben clara la meva opinió.

Els diferents mítings (que no pas discursos) dirigits única i exclusivament als 823 assistents que, tant sí com no, volen fora el president Mas del procés, van ser d’una virulència verbal que no recordava des de l’independentisme dels anys 60 i 70. Mítings que desprenen un excés de violència verbal, que desprenen una mena de superioritat moral i ètica sobre els altres, que desprenen, com feia ja temps que no sentia, el convenciment de disposar de l’única veritat, de la veritat absoluta.

Ahir, a Manresa, 823 persones van decidir que el milió sis-cents mil vots obtinguts per Junts pel Sí només són vàlids en la mesura que s’adaptin a les seves exigències.

Ahir, a Manresa, es va tornar a veure amb més claredat que mai, que això va molt més enllà d’un NO a Mas. La CUP, l’esquerra revolucionària i anticapitalista vol acabar amb CDC, vol acabar amb el centre-dreta català. La CUP, l’esquerra revolucionària i anticapitalista, vol que el procés el comandi i el dirigeixi de manera majoritària l’esquerra. La CUP només vol la independència si serveix per als seus objectius ideològics i revolucionaris.

Ahir, a Manresa, vam poder veure com es mou el partidisme en estat pur. Com les ideologies, com la imposició de l’eix social sobre el nacional, pot acabar amb un procés engegat i dut a terme per la societat civil, societat que, en cap moment, durant aquests darrers anys, no ha fet mai distincions entre dretes i esquerres.Com la idea d’una revolució marxista-leninista, la idea d’un “poder popular”, que en aquests moments només té el suport d’un 8,2% dels votants del 27-S, passa per damunt d’un procés d’independència que, fins ara, amb els seus alt i baixos, s’havia portat de manera exemplar.   

Ahir, a Manresa, es va demostrar que el 27-S no havia guanyat el procés. En tot cas van guanyar dues forces que volen la independència, però el procés va perdre. Sembla una paradoxa, però, avui, dos mesos després no és res més que una realitat. No som 72 diputats que volen iniciar el procés de transició cap a la República catalana independent. Som 62+10. Durant molt de temps vaig estar convençut que aquest 62+10 acabaria sumant. Sobretot després de l’aprovació de la Declaració del 9-N. Una declaració transcendental, però feta amb presses, sota pressió de la CUP, que instaura la confrontació directa i immediata amb l’Estat espanyol i que li posa en safata de plata agressions com les del FLA que ens agafen sense govern i sense cap capacitat de resposta, ni política ni ciutadana.

Com tants altres, em vaig deixar “enganyar” per la CUP. Vaig creure sincerament que l’abraçada entre Mas i David Fernández era molt més que una abraçada. Em vaig creure les paraules d’en Quim Arrufat: “Si CDC portés la seva “pressió” al límit, la CUP donaria suport a la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat per evitar que el procés descarrilés”. Vaig creure en la unitat d’acció, per damunt de tot de, l’independentisme.

Vaig fer ulls clucs a alguns aspectes del programa i ideari de les CUP, pensant que la unitat d’acció de l’independentisme prevaldria sobre les propostes legítimes, però no desitjables per a una gran majoria de població. Aspectes, internacionalment molt greus, com rebutjar formar part de la Unió Europea, l’Euro, l’OTAN i l’Euroexèrcit.  O també cap a quins països orienten la seva prioritària solidaritat internacionalista:  Veneçuela, Cuba i països de l’ALBA, Colòmbia, Sàhara, Palestina, Kurdistan i Euskal Herria. O la nacionalització de la banca, el no pagament del deute o la nacionalització d’empreses. O el mateix projecte de ruptura nacional i social que no expliquen com dur-lo a terme.

Vaig fer ulls clucs a idearis com els de la formació Endavant-OSAN, una de les integrants de la CUP que entre altres ens diu que vol “prioritzar les lluites populars per davant del front institucional” i que “dóna suport a totes les formes de lluita” . Els vells independentistes sabem molt bé què vol dir això.   

No som 72. Som 62+10. El procés va perdre el 27-S i la unitat de l’independentisme és, en aquests moments, només un miratge. Aquesta manca d’unitat fa que un pacte, un acord de darrera hora, forçat pels esdeveniments i per la incertesa d’unes noves eleccions, no sigui ja desitjable.

El procés de transició cap a la independència necessitat d’un govern fort, del màxim possible d’estabilitat política, social i econòmica. Necessita d’una fèrria unitat i lleialtat al procés per tal de poder resistir i respondre de manera activa, políticament, però també des de la societat civil, a les agressions múltiples i dures que vindran des de l’Estat espanyol.

No estem en condicions de garantir res del que necessitem. No estem en condicions de tirar endavant el procés amb les garanties imprescindibles d’unitat. Ho vaig dir pel dret i pel revés, les noves eleccions perjudicaran greument el procés d’independència... Ara per ara, però, les veig com un mal menor. Un escenari totalment incert en què ningú de nosaltres està en condicions de predir què passarà, però en el qual podem lluitar de nou per assolir un gran resultat que realment sigui una victòria del procés d’independència.

I enmig d’aquesta desorientació i desànim momentani (que no derrotisme), faig una crida a l’Assemblea Nacional Catalana perquè assumeixi la seva responsabilitat, perquè hi intervingui, perquè demostri ser un dels actors principals d’aquest procés, perquè torni a posar-s’hi al capdavant. L’ANC ha sigut durant aquests darrers anys la salvaguarda i el garant del procés. Si. L’ANC s’inhibeix , haurem perdut definitivament.

Anem inevitablement cap a noves eleccions. Hem perdut una ocasió històrica. Hem perdut l’ocasió més important i decisiva de la història d’aquest país en 300 anys.

El procés, però, és ben viu. Anem a eleccions i guanyem la independència!  


2 comentaris:

  1. Anar a eleccions te el seu risc però també pot ser positiu per tenir majoria independentista per pogué goberna. Se poden recuperar molts vots de gent que es va equivocar votan opcions inútils (unió ciutadans, csqep, cup, psc etc) mitg enganyats. Amb cup no es podrà goberna.

    ResponElimina
  2. ELECCIONS MARÇ-2016

    Observacions prèvies:

    Tal com va escriure Francesc-Marc Alvaro, «les urnes ens han portat a un atzucac, del que n'hem de sortir amb més urnes».

    I l'atzucac no és, només la CUP, que està en el seu dret de fer el que fa, sinó del fet de que ens falta més força per assolir la independència.

    Avantatges respecte el 9-N:

    - Sabem on som, quines forces tenim, en què ens hem equivocat.
    - Més endurits. Resistim bé a les campanyes de la por.
    - Coneixem millor el terreny que trepitgem (Estat hostil)
    - Hem interioritzat que és possible. Molts han desconnectat mentalment.

    Aspectes a tenir en compte:

    Fidelitat votant independentista.
    És probable que hi hagi menys participació dels espanyolistes al no ser plebiscitàries.
    Cal eixamplar base sobiranista.


    Estratègia:

    Anar a les eleccions per separat.

    El nou partit – substitut de CDC – liderat per Artur Mas.

    No hi ha caràcter plebiscitari. Cada partit proposa les seves idees i els seus candidats (molt majoritàriament polítics). En definitiva, una eleccions «normals».

    Els partits sobiranistes porten en els respectius programes electorals, el punt programàtic comú: la Independència. I compateixen el «Full de Ruta».

    Els partits favorables al «dret a decidir» i/o «federalistes» comparteixen el «Full de Ruta».

    Atès que els partits sobiranistes, també, són favorables al «dret a decidir», cal pactar el Full de Ruta en base a un Referèndum a fer en un termini determinat.

    «Full de Ruta» compartit:

    + Exigir fer un referèndum vinculant, acordat amb l'Estat, abans de 6 mesos. Esgota la via de la bilateralitat.

    + Esgotat el termini sense poder fer Referèndum, iniciar procés Procés constituent que finalitzarà amb un referèndum de desconnexió (DUI).

    + Compromís de sotmetre a Referèndum – una vegada constituïda la República catalana - la opció de confederar-se, de igual a igual, amb Espanya (si aquesta ho vol).

    Aspectes importants:

    Cal que els partits polítics i la societat civil vagin a per totes per aconseguir fer el referèndum i, en l'eventual alternativa, fer la DUI.

    Les entitats socials deixen d'incordiar als polítics i es centren en mobilitzar la gent per fer el Referèndum, activant el Pacte pel Dret a Decidir. En aquest fase, l'ANC, OC i AMI poden ser impulsors, dinamitzadors i organitzadors d'accions i mobilització social.

    L'ANC i OC, aprofitant els recursos que té i l'experiència creativa/organitzativa, se centren en dues línies estratègiques:

    1.- La «Rebeldia»
    2.- El «Somni»


    1.- La «Rebeldia»

    L'ANC, Òmnium i Súmate organitzen una «enorme caixa de resonancia» contra el funcionament de l'Estat espanyol, fent servir tots els mitjans mediàtics, aliant-se amb tots els col.lectius perjudicats per decisions Estat espanyol, fent befa dels polítics, magnificant els seus imcompliments.

    Exemples:

    + Morts N-340

    Participació de le AT de Tarragona en actes de protesta.
    Recollida signatures per demanar acusació per homicidi a la ministra Pastor.
    Conferència sobre la N-340.

    + Somriure humiliant de SSS

    Fer viral el gift a les xarxes.

    + Farmacèutics

    Actes simbòlics d'agraïment per la seva resistència davant agressió Estat.

    + Decret de pobresa




    2.- El «Somni»

    De com podríem fer coses millor si fossim independents.

    ResponElimina