La memòria, el record, la vida (Marcel Proust 3. Les habitacions)

Els objectes es troben en el centre dels records del personatge. És a través d’ells que evoca el seu petit món d’infantesa i és, també, a través d’ells que Proust ens fa viure la doble realitat existent.

El món dual que Proust ens vol representar es reflecteix esplèndidament en les descripcions d’un univers que té un centre físic i un espai temporal concrets: les seves habitacions i el moment d’anar a dormir.

Les habitacions són, per al nostre personatge, els indrets on es condensa tota la vida, l’activitat i el repòs. Esdevenen el seu món interior, únic, tancat, apartat d’un món exterior que no recorda –o no vol recordar- i  del qual només és coneixedor a través d’intermediaris (els visitants, sobretot Swann; els somnis, les lectures…)

Proust elabora una descripció d’aquest espai físic a què es redueix el món interior del personatge. Una descripció extraordinària, tremendament llarga, elaborada i desenvolupada entre una frase d’introducció i un de conclusió.  Les metàfores i les comparacions són l’eix a l’entorn del qual el narrador va desgranant aquest petit món interior del personatge.

Construeix la narració a través de quatre aposicions, de quatre descripcions metafòriques de les diferents habitacions on l’herós ha dormit:

Mais j’avais revi tantôt l’une, tantôt l’autre des chambres…/… et je finissais par me les rappeler toutes…/… chambres d’hiver; …/…chabres d’été; …/…parfois la chambre Louis XVI;…/…parfois au contraire celle, petite et si élevée de plafond, creusée en forme de pyramide…

L’estil de Proust, però, elabora aquestes aposicions en parelles oposades. Primer, dues sèries d’habitacions caracteritzades per les estacions de l’any i pel to descriptiu generalitzant. Observem que on és el subjecte de tots els verbs:

chambres d'hiver où quand on est couché, on se blottit la tête dans un nid qu'on se tresse…/… chambres d'été où l'on aime être uni à la nuit tiède,…/… où on dort presque en plein air…

De manera enfrontada, l’altra parella es distingeix per la decoració i per l’arquitectura. Aquí la descripció està construïda en forma personal i els verbs són en passat:

parfois la chambre Louis XVI, si gaie que même le premier soir je n'y avais pas été trop malheureux…/… parfois au contraire celle,…/… où dès la première seconde j'avais été intoxiqué moralement par l'odeur inconnue du vétiver…

El narrador fa que el personatge ens descrigui les habitacions a través del record de les impressions que li van produir. Unes impressions que es mouen entre la representació del plaer i del dolor. L’herós comença a recordar enmig d’un voraginó remolí  d’imatges que indiquen records i pensaments fulgurants:

Ces évocations tournoyantes et confuses ne duraient jamais que quelques secondes…/… en voyant un cheval courir , les positions successives que nous montre le kinétoscope…