Article publicat a Tribuna.cat
Mes de juny de 2012. Som a
menys de tres mesos de l’11 de setembre. Una incipient ANC ha convocat una
manifestació amb el lema “Catalunya nou Estat d’Europa” i, en aquells moments,
és l’única organització convocant. El dubte sobre si la manifestació serà un
èxit comença a prendre cos dins del Secretariat Nacional i en el si de les
–encara escasses- assemblees territorials. Tampoc no ajudarà gens a generar
confiança el lema escollit per al cartell: “Llibertat!”. Se’ns diu, des d’una i
altra banda, que la manifestació és un error perquè, entre altres coses, ningú
podrà superar la del 10 de juliol de 2010.
Mes de novembre de 2015. La
història es repeteix. L’ANC ha convocat una concentració per al proper diumenge,
22 de novembre, amb dos objectius molt clars: el primer, donar suport a les
nostres institucions escollides democràticament i, el segon, demanar unitat als 72 diputats per concretar
el nou govern abans del dia 27 de novembre, un govern que ens ha de permetre construir
la nova República Catalana. Les tergiversacions malintencionades, les
declaracions intempestives i els abandonaments inesperats intenten desvirtuar
aquesta concentració.
Les negociacions per investir
un president i formar govern es troben en un carreró sense sortida. Les
declaracions i les preses de posició d’uns i altres no ajuden a desencallar el
tema. La convocatòria de noves eleccions cada vegada pren més consistència
davant de la situació política actual, que sembla enquistada definitivament.
L’ANC, ho tornarem a repetir,
és un actor polític més i, sobretot, és un actor polític que ha estat decisiu
en el desenvolupament del procés d’independència. Sempre hem intervingut en la
política catalana; de vegades fent de mitjancers, de vegades negociant, de
vegades empenyent, de vegades pressionant. L’any 2012 vam pressionar el
president i el partit que en aquells moments governava a Catalunya. El resultat
va ser la convocatòria de noves eleccions i la declaració de sobirania del 23
de gener de 2013. El 2014 vam negociar, vam empènyer, vam pressionar per
aconseguir l’èxit de la consulta del 9-N. El 2014 i el 2015 vam fer
l’impossible per aconseguir una candidatura unitària que ens permetés guanyar
amb claredat les eleccions
plebiscitàries. Una candidatura unitària que sempre ha estat present en els
documents i Fulls de ruta de l’ANC des de la seva assemblea constituent.
En cadascun d’aquests moments,
un o altre partit s’ha sentit més pressionat que els altres, però, no us càpiga
cap dubte, en qualsevol d’aquests escenaris, cap formació política s’hi ha
trobat a gust. Uns i altres voldrien una ANC que actués com un moviment popular
al servei dels seus dictats, al servei de la seva estratègia. És per això que,
de vegades a uns, de vegades als altres, de vegades a tots, l’ANC fa nosa.
I ara, novembre de 2015,
l’Assemblea torna a fer nosa. Les ideologies s’imposen de nou sobre els
criteris d’unitat d’acció, sobre els criteris d’independència per damunt de
tot. Ja ens va tocar viure una situació similar en el post 9-N. Es va intentar sembrar
la llavor del dubte i de la divisió interna que, finalment, entre tots vam
saber reconduir.
L’Assemblea afronta el 22 de
novembre en soledat. Ni Òmnium Cultural, ni Súmate, ni cap altra organització
s’ha afegit, de moment, a la convocatòria. La pròpia ERC presenta la seva
candidatura a les eleccions espanyoles el mateix diumenge 22 al migdia.
L’ANC, però, no pot romandre
quieta i en silenci permetent que, per manca d’acord entre els nostres
representants, anem a unes noves eleccions. Si això es produeix, entrarem en un
nou escenari en què totes les formacions polítiques independentistes tenen els
seus propis interessos que, no en dubteu, defensaran a mort. Les eleccions
espanyoles es convertiran en el principal camp de batalla entre dos partits:
CDC i ERC. Tots dos creuen poder sortir-ne guanyadors. Si és CDC, la
candidatura de Mas sortirà més que reforçada. Si és ERC, podrà oferir un
candidat alternatiu més del gust, potser, de la CUP. El més greu, però, és que
la divisió en el si de l’independentisme estarà servida.
L’ANC fa nosa... si més no
l’ANC combativa, lluitadora. L’ANC que només té un objectiu i és el d’assolir
la independència. L’ANC, capdavantera de la societat civil organitzada,
autèntica impulsora del procés, que ha aconseguit en molts moments la tan
desitjada unitat d’acció amb les institucions nacionals i els partits polítics.
Aquesta és l’ANC que fa nosa.
Del 2012 al 2015 la força de
la gent ha fet possible molts impossibles. Us encoratjo a continuar
demostrant-ho. Us encoratjo a demostrar que aquest és un procés que va engegar
la societat civil i que estem disposats a defensar-lo on calgui, quan calgui i
com calgui. Us encoratjo a fer sentir, una vegada més, el nostre clam d’unitat,
repeteixo i remarco, el nostre clam d’unitat el proper diumenge 22 de novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada