Dimarts 27 d’octubre de 2015.
Potser ens hem acostumat a batejar massa dies amb l’adjectiu “d’històrics”.
Tant, que de vegades no arribem a copsar amb tota la seva magnitud la
importància de cada jornada.
La proposta de resolució
presentada aquest passat dimarts pels grups parlamentaris de Junts pel Sí i la
CUP és d’una gran transcendència històrica i política. Sense cap mena de dubte,
estem parlant del fet polític més important i significat de la història del
nostre país en les darreres dècades o segles.
Per si algú encara ho dubtava,
després d’aquest text no hi ha marxa enrere
possible. Quan la proposta sigui aprovada per la majoria del Parlament
de Catalunya -i això es produirà, més d’hora o més tard, per molts entrebancs i
argúcies “legals” que hi posin les forces unionistes- el camí estarà més que
traçat. Solemnement, el nostre parlament tindrà el mandat democràtic, el mateix
que emana de les eleccions del 27-S, d’ iniciar “el procés de creació de
l'estat català independent en forma de república.”
Aquesta declaració (de moment
encara proposta de resolució), ho comentàvem l’altre dia a la tertúlia de
l’Illa de Robinson a El Punt Avui TV: salvant totes les diferències i els
contextos, és un fet més important, més històric i, sobretot, més decisiu que
ho podien ser les anteriors declaracions de caire independentista. Fem-ne un
breu repàs:
Baldomer Lostau, el 1873, va
proclamar l’Estat català, sempre dins d’una hipotètica i inexistent “Federació
espanyola”. La proclama va ser desconvocada ràpidament.
Francesc Macià, el 1931,
proclamava l’Estat català que, novament, es pretenia integrar en una també
inexistent “Federació de Repúbliques Ibèriques”. En pocs dies, s’hi va
renunciar a favor de la reinstauració de la Generalitat.
Lluís Companys, el 1934, proclamava
l'Estat Català, també, en una somiada per alguns, però irreal, República
Federal Espanyola. Malauradament, tots coneixem com va acabar tot plegat.
L’actual proposta de resolució
és d’una gran transcendència històrica i política perquè no deixa cap espai a
equívocs o a falses interpretacions. No cita ni encaixos ni insercions en
utòpics i inexistents estats federals o federacions de repúbliques. Serà una
declaració senzilla i clara, però inqüestionable i directa que es basa en
aquests punts clau:
Creació d’una República
catalana independent; obertura d’un procés constituent per preparar les bases
de la nova Constitució catalana; desobediència, si cal, a l'Estat espanyol i al
seu Tribunal Constitucional i instar el Govern a complir exclusivament aquelles
normes o mandats que sorgeixin del Parlament.
És d’una gran transcendència,
històrica i política, perquè el seu origen el trobarem en els resultats d’unes
eleccions estrictament i profundament democràtiques. Perquè serà el resultat
d’una votació al si del Parlament sorgit d’aquestes eleccions. Perquè, com a
mínim, hi haurà 72 escons sobre un total de 135 que hi votaran a favor. Perquè
darrere d’aquests escons hi ha prop de dos milions de vots, que atorguen la
força i la majoria parlamentària a les forces independentistes.
És d’una gran transcendència,
històrica i política, perquè representa el primer gran acord a què han arribat
les dues forces parlamentàries que representen l’independentisme. Un acord que
no deu haver estat fàcil, però que presagia, més tard o més d’hora, una futura
entesa de cara a la investidura del president de la Generalitat.
Gran transcendència, històrica
i política.... No hi ha cap possibilitat de marxa enrere. A partir de
l’aprovació d’aquesta declaració només tenim un autèntic futur: l’Estat
independent. Qualsevol altre hipotètic futur dins de l’Estat espanyol,
representaria el final de tots els somnis de canvi. El final de la gran
oportunitat de viure en un país més democràtic, més just i més lliure. De viure
en un país millor.
I cal que els ciutadans siguem
conscients de la importància, de la transcendència i pel que representa de no
retorn aquesta declaració que serà aprovada pel Parlament. N’hem de ser del tot
conscients perquè, a partir d’aquí, com sempre hem dit, l’Estat independent
només depèn de nosaltres. D’un nosaltres ampli, que inclou el Govern, les
nostres institucions amb el Parlament al capdavant, i la força de la societat
civil.
Junts ho hem començat i junts
ho acabarem
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada