Una resolució transcendent i decisiva

Article publicat a Tribuna.cat

Dimarts 27 d’octubre de 2015. Potser ens hem acostumat a batejar massa dies amb l’adjectiu “d’històrics”. Tant, que de vegades no arribem a copsar amb tota la seva magnitud la importància de cada jornada.

La proposta de resolució presentada aquest passat dimarts pels grups parlamentaris de Junts pel Sí i la CUP és d’una gran transcendència històrica i política. Sense cap mena de dubte, estem parlant del fet polític més important i significat de la història del nostre país en les darreres dècades o segles.

Per si algú encara ho dubtava, després d’aquest text no hi ha marxa enrere  possible. Quan la proposta sigui aprovada per la majoria del Parlament de Catalunya -i això es produirà, més d’hora o més tard, per molts entrebancs i argúcies “legals” que hi posin les forces unionistes- el camí estarà més que traçat. Solemnement, el nostre parlament tindrà el mandat democràtic, el mateix que emana de les eleccions del 27-S, d’ iniciar “el procés de creació de l'estat català independent en forma de república.”

Aquesta declaració (de moment encara proposta de resolució), ho comentàvem l’altre dia a la tertúlia de l’Illa de Robinson a El Punt Avui TV: salvant totes les diferències i els contextos, és un fet més important, més històric i, sobretot, més decisiu que ho podien ser les anteriors declaracions de caire independentista. Fem-ne un breu repàs:

Baldomer Lostau, el 1873, va proclamar l’Estat català, sempre dins d’una hipotètica i inexistent “Federació espanyola”. La proclama va ser desconvocada ràpidament.

Francesc Macià, el 1931, proclamava l’Estat català que, novament, es pretenia integrar en una també inexistent “Federació de Repúbliques Ibèriques”. En pocs dies, s’hi va renunciar a favor de la reinstauració de la Generalitat.

Lluís Companys, el 1934, proclamava l'Estat Català, també, en una somiada per alguns, però irreal, República Federal Espanyola. Malauradament, tots coneixem com va acabar tot plegat.

L’actual proposta de resolució és d’una gran transcendència històrica i política perquè no deixa cap espai a equívocs o a falses interpretacions. No cita ni encaixos ni insercions en utòpics i inexistents estats federals o federacions de repúbliques. Serà una declaració senzilla i clara, però inqüestionable i directa que es basa en aquests punts clau:

Creació d’una República catalana independent; obertura d’un procés constituent per preparar les bases de la nova Constitució catalana; desobediència, si cal, a l'Estat espanyol i al seu Tribunal Constitucional i instar el Govern a complir exclusivament aquelles normes o mandats que sorgeixin del Parlament.

És d’una gran transcendència, històrica i política, perquè el seu origen el trobarem en els resultats d’unes eleccions estrictament i profundament democràtiques. Perquè serà el resultat d’una votació al si del Parlament sorgit d’aquestes eleccions. Perquè, com a mínim, hi haurà 72 escons sobre un total de 135 que hi votaran a favor. Perquè darrere d’aquests escons hi ha prop de dos milions de vots, que atorguen la força i la majoria parlamentària a les forces independentistes.

És d’una gran transcendència, històrica i política, perquè representa el primer gran acord a què han arribat les dues forces parlamentàries que representen l’independentisme. Un acord que no deu haver estat fàcil, però que presagia, més tard o més d’hora, una futura entesa de cara a la investidura del president de la Generalitat.

Gran transcendència, històrica i política.... No hi ha cap possibilitat de marxa enrere. A partir de l’aprovació d’aquesta declaració només tenim un autèntic futur: l’Estat independent. Qualsevol altre hipotètic futur dins de l’Estat espanyol, representaria el final de tots els somnis de canvi. El final de la gran oportunitat de viure en un país més democràtic, més just i més lliure. De viure en un país millor.

I cal que els ciutadans siguem conscients de la importància, de la transcendència i pel que representa de no retorn aquesta declaració que serà aprovada pel Parlament. N’hem de ser del tot conscients perquè, a partir d’aquí, com sempre hem dit, l’Estat independent només depèn de nosaltres. D’un nosaltres ampli, que inclou el Govern, les nostres institucions amb el Parlament al capdavant, i la força de la societat civil.

Junts ho hem començat i junts ho acabarem