Article publicat a Tribuna.cat
Estic llegint l’article d’en
David Fernández que sembla albirar una mica d’esperança pel que fa a
desencallar aquesta paràlisi absurda i irresponsable en què ens trobem des de
fa més de 2 mesos. Malgrat aquesta petita dosi d’optimisme, suposant que arribi
a bon terme, això no es produirà abans del 27 de desembre, tres mesos després
de les eleccions, i amb un nou Congrés espanyol sorgit de les eleccions del 20-N.
No és, però, sobre aquest
article que voldria opinar, sinó sobre el nou escenari polític que se’ns obrirà
a partir de la matinada d’aquest dijous a divendres, que és quan s’inicia la
cursa electoral cap a les eleccions espanyoles al Congrés dels Diputats i al
Senat. La situació del procés d’independència, amb article o sense, fa que aquestes
eleccions tinguin una importància extraordinària per al propi procés .
Com afronta el moviment
independentista aquestes eleccions?
Tot sembla indicar, malgrat
les paraules d’en David, que el 20-D Catalunya continuarà sense govern i en una
situació política, en una situació econòmica insegura i inestable. El que és
més greu encara, amb l’enorme dubte que molts ens plantegem: ¿en l’escenari
actual és desitjable que s’acabi arribant a un acord de darrera hora, únicament
forçat pels esdeveniments i per la incertesa d’unes noves eleccions?
David Fernández diu en el seu
article: “potser l’únic possible, ara mateix, són dos vots al procés al costat
d’un pla de xoc real i concret”. Crec que Junts pel Sí hauria d’afegir-hi: “i un pacte entre formacions que garanteixi
l’estabilitat parlamentària”. Si no, l’acord forçat de darrera hora i amb
un company de legislatura com la CUP, després del que hem pogut veure en
aquests darrers dos mesos, no garanteix de cap manera ni un govern fort ni molt
menys l’estabilitat política, social i econòmica indispensable per afrontar el
procés de transició cap al nou Estat independent. Una legislatura en què
precisarem d’una fèrria unitat i lleialtat per tal de poder resistir i
respondre de manera activa, políticament, però també des de la societat civil, les
agressions múltiples i dures que vindran des de l’Estat espanyol.
Les eleccions del 20-D arriben
en el moment de més desunió del moviment independentista. Més enllà del
trencament entre la CUP i Junts pel Sí, els dos principals actors d’aquesta
darrera candidatura, ERC i CDC, han decidit tornar a imposar el vell i conegut
partidisme del “cadascú per la seva banda”. Més enllà de la pugna electoral que
això significa, el resultat final és que un dels dos guanyarà i l’altre perdrà
i el que tant va costar, que els dos partits apleguessin forces per guanyar la
independència, quedarà reduït a un no res i la desunió estarà més que servida.
Segons quins siguin els resultats, es pot afegir un nou problema per formar
govern i un nou element de divisió.
Anar separats a les eleccions,
segons pronostiquen algunes enquestes, farà perdre també representació
independentista a Madrid. Si trespoléssim els resultats del 27-S de Junts pel
Sí al 20-N, la coalició podria obtenir fins a 23 diputats. Anant per separat,
pot representar una pèrdua d’entre 4 i 5 diputats. A més, la no participació de
la CUP pot fer que una bona part del vot cupaire vagi a parar a “En comú podem”
i potenciar aquesta candidatura (no oblidem que la revolució passa per sobre de
la independència i més si aquesta la defensen CDC o ERC).
El perill és, encara, més gran
perquè Ciudadanos o En Comú Podem estan en condicions de guanyar les eleccions espanyoles a
Catalunya. I pitjor encara: el vot independentista representat per ERC i
Democràcia i llibertat no obtindria més
del 36% dels vots.
Arribem, doncs, a aquestes
properes eleccions amb una forta divisió interna que afecta al país i als
partits independentistes. Però que afecta també a l’ANC, l’organització que
durant aquests darrers anys ha estat al capdavant i liderant el procés
d’independència. L’Assemblea travessa per uns moments complicats i difícils en
què el silenci i la inhibició poden ser molt perjudicials, per al procés i per a
la mateixa Assemblea.
La solució només pot passar
per la mobilització de l’independentisme i del vot independentista.
En primer lloc, urgeix un
pacte entre ERC i Democràcia i llibertat que expliciti clarament què és el que
van a fer a Madrid i que ho faran junts, sense fissures de cap tipus. D’aquesta
manera visualitzarem la unitat que no s’ha aconseguit formant una sola
candidatura.
En segon lloc, potser abans de
res, cal exigir a l’ANC un posicionament clar, responsable i conseqüent davant
de la paràlisi institucional i de les properes eleccions espanyoles. Des de la
concentració del passat 22 de novembre es llençava un ultimàtum a les forces
polítiques i els donava 5 dies com a termini per aconseguir un acord. No pot
ser que, ara, una setmana després, l’única resposta de l’ANC sigui: “l’escenari que desitgem i pel qual
treballem és el de l’acord i la formació d’un govern fort i estable.” A
més, torna a repetir l’error del 27-S i, amb l’argument de la transversalitat,
s’inhibeix una vegada més davant de les eleccions espanyoles.
Aquesta no és l’ANC que volem
i que necessitem. Centenars de milers de ciutadans confien únicament en
l’Assemblea. Necessitem l’ANC de sempre, la que ha sabut liderar el procés des
del 2012, l’ANC combativa, l’ANC disposada a tot, l’ANC que té com a únic
objectiu la independència. L’ANC que és capaç de mobilitzar l’independentisme.
És urgent, és indispensable, que
recobrem la il·lusió i el convenciment. És imprescindible que l’independentisme
es mobilitzi per poder guanyar de nou, i en el seu terreny, el terreny
espanyol, unes altres eleccions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada