20-D L'independentisme desmobilitzat?

Article publicat a Tribuna.cat

Estic llegint l’article d’en David Fernández que sembla albirar una mica d’esperança pel que fa a desencallar aquesta paràlisi absurda i irresponsable en què ens trobem des de fa més de 2 mesos. Malgrat aquesta petita dosi d’optimisme, suposant que arribi a bon terme, això no es produirà abans del 27 de desembre, tres mesos després de les eleccions, i amb un nou Congrés espanyol sorgit de les eleccions del 20-N.

No és, però, sobre aquest article que voldria opinar, sinó sobre el nou escenari polític que se’ns obrirà a partir de la matinada d’aquest dijous a divendres, que és quan s’inicia la cursa electoral cap a les eleccions espanyoles al Congrés dels Diputats i al Senat. La situació del procés d’independència, amb article o sense, fa que aquestes eleccions tinguin una importància extraordinària per al propi procés .

Com afronta el moviment independentista aquestes eleccions?

Tot sembla indicar, malgrat les paraules d’en David, que el 20-D Catalunya continuarà sense govern i en una situació política, en una situació econòmica insegura i inestable. El que és més greu encara, amb l’enorme dubte que molts ens plantegem: ¿en l’escenari actual és desitjable que s’acabi arribant a un acord de darrera hora, únicament forçat pels esdeveniments i per la incertesa d’unes noves eleccions?

David Fernández diu en el seu article:  “potser l’únic possible, ara mateix, són dos vots al procés al costat d’un pla de xoc real i concret”. Crec que Junts pel Sí hauria d’afegir-hi: “i un pacte entre formacions que garanteixi l’estabilitat parlamentària”. Si no, l’acord forçat de darrera hora i amb un company de legislatura com la CUP, després del que hem pogut veure en aquests darrers dos mesos, no garanteix de cap manera ni un govern fort ni molt menys l’estabilitat política, social i econòmica indispensable per afrontar el procés de transició cap al nou Estat independent. Una legislatura en què precisarem d’una fèrria unitat i lleialtat per tal de poder resistir i respondre de manera activa, políticament, però també des de la societat civil, les agressions múltiples i dures que vindran des de l’Estat espanyol.

Les eleccions del 20-D arriben en el moment de més desunió del moviment independentista. Més enllà del trencament entre la CUP i Junts pel Sí, els dos principals actors d’aquesta darrera candidatura, ERC i CDC, han decidit tornar a imposar el vell i conegut partidisme del “cadascú per la seva banda”. Més enllà de la pugna electoral que això significa, el resultat final és que un dels dos guanyarà i l’altre perdrà i el que tant va costar, que els dos partits apleguessin forces per guanyar la independència, quedarà reduït a un no res i la desunió estarà més que servida. Segons quins siguin els resultats, es pot afegir un nou problema per formar govern i un nou element de divisió.

Anar separats a les eleccions, segons pronostiquen algunes enquestes, farà perdre també representació independentista a Madrid. Si trespoléssim els resultats del 27-S de Junts pel Sí al 20-N, la coalició podria obtenir fins a 23 diputats. Anant per separat, pot representar una pèrdua d’entre 4 i 5 diputats. A més, la no participació de la CUP pot fer que una bona part del vot cupaire vagi a parar a “En comú podem” i potenciar aquesta candidatura (no oblidem que la revolució passa per sobre de la independència i més si aquesta la defensen CDC o ERC).

El perill és, encara, més gran perquè Ciudadanos o En Comú Podem estan en condicions de guanyar les eleccions espanyoles a Catalunya. I pitjor encara: el vot independentista representat per ERC i Democràcia i llibertat  no obtindria més del 36% dels vots.

Arribem, doncs, a aquestes properes eleccions amb una forta divisió interna que afecta al país i als partits independentistes. Però que afecta també a l’ANC, l’organització que durant aquests darrers anys ha estat al capdavant i liderant el procés d’independència. L’Assemblea travessa per uns moments complicats i difícils en què el silenci i la inhibició poden ser molt perjudicials, per al procés i per a la mateixa Assemblea.  

La solució només pot passar per la mobilització de l’independentisme i del vot independentista.

En primer lloc, urgeix un pacte entre ERC i Democràcia i llibertat que expliciti clarament què és el que van a fer a Madrid i que ho faran junts, sense fissures de cap tipus. D’aquesta manera visualitzarem la unitat que no s’ha aconseguit formant una sola candidatura.

En segon lloc, potser abans de res, cal exigir a l’ANC un posicionament clar, responsable i conseqüent davant de la paràlisi institucional i de les properes eleccions espanyoles. Des de la concentració del passat 22 de novembre es llençava un ultimàtum a les forces polítiques i els donava 5 dies com a termini per aconseguir un acord. No pot ser que, ara, una setmana després, l’única resposta de l’ANC sigui: “l’escenari que desitgem i pel qual treballem és el de l’acord i la formació d’un govern fort i estable.” A més, torna a repetir l’error del 27-S i, amb l’argument de la transversalitat, s’inhibeix una vegada més davant de les eleccions espanyoles.

Aquesta no és l’ANC que volem i que necessitem. Centenars de milers de ciutadans confien únicament en l’Assemblea. Necessitem l’ANC de sempre, la que ha sabut liderar el procés des del 2012, l’ANC combativa, l’ANC disposada a tot, l’ANC que té com a únic objectiu la independència. L’ANC que és capaç de mobilitzar l’independentisme.

És urgent, és indispensable, que recobrem la il·lusió i el convenciment. És imprescindible que l’independentisme es mobilitzi per poder guanyar de nou, i en el seu terreny, el terreny espanyol, unes altres eleccions.