"La creativitat catalana s'expressa indistintament en castellà i català"

“La creativitat catalana s’expressa indistintament en castellà i en català. Aquest país nou que volem es pot permetre tractar amb normalitat aquestes qüestions. Catalunya només pot aspirar a ser un país independent si realment deixa enrere els plantejaments nacionalistes romàntics i ofereix un projecte estrictament d’organització política”.

Amb aquestes paraules es va expressar el flamant nou conseller  de Cultura, Santi Vila, en l’entrevista que li va fer La Vanguardia el passat diumenge 3 de febrer. A risc de ser titllat de “nacionalista romàntic” no tinc més remei que contradir el nostre conseller, no sigui cas que ara que som tan a prop d’aconseguir la República catalana independent, acabéssim perdent bous i esquelles pel que fa a la llengua, la literatura i la pròpia cultura catalana.

Les declaracions de l’honorable conseller Santi Vila s’agermanen amb unes de similars que va fer ja fa temps el reconegut escriptor i assagista Fèlix de Azúa quan va dividir la literatura, sobretot la catalana, en dos àmbits: el cultural i el merament lingüístic.  Fèlix de Azua, membre signant del tristament famós Fòrum Babel, establia un criteri divisional  inèdit –per molt que se’ns insisteixi en què també hi ha estudis que parlen de literatura belga o suïssa - que estableix una dicotomia mai vista de la literatura. Aquest criteri divisional amaga, en la majoria de casos,  però potser més en el català, un rerefons polític de marcades tendències imperialistes en matèria lingüística. Una mentalitat de colonialisme cultural  que l’únic que pretén és fomentar la confusió, a la vegada que alimentar la falsa creença en una literatura de literatures, una mena de literatura mare –l’espanyola-  que abraçaria i acolliria altres literatures filles com la catalana.

Formen part de la cultura catalana totes les manifestacions culturals i artístiques que es fan als Països Catalans? La Feria d'Abril, les diverses "romerias", les sevillanes, els balls amazigs, xinesos, paquistanesos... són cultura catalana? Qualsevol escriptor que viu al nostre país i que escriu en caatellà o en alguna altra de les 300 llengües que s'hi parlen, és un escriptor que forma part de la literatura i la cultura catalanes?

¿Algú s’atreviria a catalogar com a literatura catalana l’obra d’un escriptor de llengua francesa de la Catalunya Nord? ¿Algun italià permetria que consideréssim literatura catalana l’obra d’expressió italiana d’un escriptor de l’Alguer? ¿S’avindria un escriptor sard resident a l’Alguer al fet que parléssim de la seva obra literària com a literatura catalana?

Cap literatura del món gosaria considerar com a pròpia una obra pensada i creada en una llengua aliena a aquesta mateixa literatura. Un novel·lista espanyol resident a Kabul, per molt que escrigui una obra literària protagonitzada per personatges afganesos, per molt que descrigui i retrati la vida i la cultura de la societat afganesa, si tota aquesta obra la pensa i l’escriu en espanyol, serà inclosa –i tant ell com tot el món cultural espanyol, ho voldrà així -com a pertanyent a la literatura espanyola o castellana. Si un assagista anglès resident a Moscou escriu una obra d’interès sociològic sobre la vida a la Rússia del segle XXI, per molt que parli de fets, situacions i personatges de la vida moscovita, per molt que ens endinsi en el món present i futur de la capital russa, per molt que ho faci, si aquesta obra de pensament ha estat creada en llengua anglesa, mai a ningú li passarà pel cap de considerar-la una obra d’assaig pertanyent a la literatura russa.

L’entrevista que La Vanguardia va fer al conseller de Cultura cerca, una vegada més i tant per part de l’entrevistador com de l’entrevistat, continuar amarant la ciutadania catalana que vivim en un país bilingüe i que el castellà és tan llengua pròpia com ho pugui ser el català. Aquest missatge, que des de fa temps intenta conferir la categoria de normal a una situació lingüística totalment anormal, està també beneït pels principals partits polítics, ja siguin o no independentistes. 

Bernat Joan i Marí, en el seu llibre Les normalitzacions reeixides, ens parla de l’existència, reconeguda pels estudis de psicologia social, d’una patologia denominada de la minorització. És, aquesta,  una patologia que afecta, no només al poble pla, sinó que, en menor o major mesura, incideix en tots els estaments de la societat. La clau d’aquesta patologia radica en el fet de no poder concebre la pròpia comunitat com una comunitat normal, és a dir, no minoritzada. Els estudis realitzats a l’entorn de la patologia de la minorització ens indiquen que aquesta acaba exercint, també, una forta influència entre la intel·lectualitat del país minoritzat. El sector intel·lectual que la pateix mostra uns símptomes força evidents. Per exemple, acostumen a proclamar i fomentar el nivell mínim possible  pel que fa a les aspiracions d’assoliment d’una normalitat lingüística, cultural i política; consideren que la llengua superposada és, evidentment, d’una absoluta necessitat i arriben a valorar  qualsevol mesura de protecció o discriminació lingüística positiva, no només com a inoportuna i  exagerada, sinó totalment inadequada i fora de lloc.

Volem la República catalana per instaurar al nostre país els valors republicans de justícia, llibertat i igualtat. Però també volem la República per desenvolupar aquests valors en un Estat fonamentat en la llengua catalana, element comú i cohesionador d’una societat diversa i plural.