"M'he aturat una mica. Em suava la mà"
Vicent Andrés Estellès va escriure Coral romput, la seva obra mestra, d'una tirada. Un continu de versos que divideix en tres grans estrofes.
Estellés expressa, una tarda
de diumenge, els seus sentiments interiors. El seu examen de consciència,
gairebé com si es tractés d’una teràpia individual, el converteix en una
confessió: la confessió més íntima sobre la realitat que l’envolta.
M’impressiona
la utilització de la llengua, una llengua desenfrenada. En paraules de Joan
Fuster: “un vòmit de llengua, glopades de mots directes que ens reconcilien amb
la veritat.” Una llengua aparentment –només aparentment- simple i senzilla,
però que el poeta sap transformar en un mirall de múltiples reflexos.
M’impressiona el fet que una narració que s’acosta a la prosa pugui tenir
aquest vehicle de comunicació que és la poesia i, en aquest cas concret, el
vers alexandrí blanc.
Trobo
emocionant la forma com el poeta reflexiona –com gairebé en tota la seva obra- sobre l’amor i
la mort, sobre el passat, el record, la memòria…Uns records plens de melangia i
enyorança…també de tristor i angoixa.
Una reflexió en el fons sobre la soledat de l’home, de la desolació de
l’ésser humà davant l’angoixa i l’amargor que de vegades pot representar el sol
fet de viure.
I és, d’allò meu, el més
meu.
Molt més meua que la vida,
Amb mi va i amb mi se’n
ve.[1]
El
record, la memòria, la mort… una constant en la poesia d’Estellés. El jo poètic, testimoni i protagonista de
la realitat quotidiana, relaciona, fins a fer-los indestriables els termes amor
i mort.
L’entrada
de la tercera secció ens vol situar clarament dins del sentiment interior del
poeta. L’amarga experiència viscuda per Estellés amb la mort de la seva filla
de pocs mesos l’aboca a un terrible dolor del qual només pot sortir amb el
retrobament de la filla morta. En un principi, pot arribar a creure que l’única
manera d’aconseguir-ho és morir també [2]
i, d’aquesta manera, com diu Sant Vicent Ferrer, retrobar-se amb tots els
éssers estimats ja despareguts: la seva filla… però també el seu pare, el seu
avi…també els morts anònims de la “fossa comuna”. Finalment, però, en un intent
de retrobament, el poeta opta per transmetre aquest intens dolor als seus mots
i fa, de la seva amarga experiència, de la seva solitud, un concepte global. Tots
sofrim davant la Mort. Tots estem sols.
La
paraula poètica trama una fugida de la realitat, una escapatòria front a
l’angoixa que li provoca el pensament de la Mort. Per una banda, el record, en
un intent de recuperació d’una infantesa que esdevé ideal i, per tant, feliç.
El somni d’un viatge als orígens. Per una altra, un nou somni, un nou viatge, a
un país de fantasia, d’il·lusió, d’esperança… Un país inaccessible, irreal,
perquè només és present en la ment del poeta.
Un
univers fictici construït amb el somni inabastable del record i del paradís.
[1] Estellés, V.A. Cançó de bressol. Dins de La Nit.
[2]
El mateix Estellés va confessar que havia intentat suïcidar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada