Article publicat a Tribuna.cat
Ja fa unes setmanes, un amic
que pertany al grup Koiné em va proposar de signar el manifest “Per un
veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent”, que finalment
es va presentar el dijous 31 de març a la Universitat de Barcelona.
Per tant, per a la gent de
Societat Civil Catalana sóc signant d’un “postulat nazi”. Per al
Sr. Lluís Rabell sóc un racista i un fonamentalista. En opinió del Sr. Urtasun
vull vetar el castellà a Catalunya. Per a molts altres, i basant-me en els
articles i comentaris que he pogut anar llegint, em proposo expulsar el
castellà, trencar la cohesió social, dividir i segregar el poble català en
grups etnolingüístics, instigar l’odi contra els immigrants en general i els
castellanoparlants en particular... i un llarg etcètera.
Evidentment, com ja és
habitual, els polítics i els partits
independentistes, amb alguna que altra honrada excepció, s’han apressat a reivindicar la Catalunya bilingüe, les
bondats i magnificències del bilingüisme i fins i tot proclamant el castellà
com la llengua també de Catalunya.
En tot aquest maremàgnum
d’opinions, articles, paraules i sentències, hi destaquen dos tipus de
persones: els que no s’han llegit el manifest, si més no de manera atenta, dues
o tres vegades si és necessari i amb un procés de reflexió posterior. I els que
sí que se l’han llegit, però que han interpretat el que han volgut i fins i tot
li han fet dir coses que en cap moment diu.
Primera falsa interpretació:
En cap cas el manifest demana que el català sigui l’única llengua oficial del
nou Estat. No hi ha ni una sola línia en què citi el català en aquest terme.
La segona falsa interpretació
és que el manifest ataca el castellà i també als catalans que tenen com a
primera llengua el castellà, tot buscant l’enfrontament i la divisió. Us
convido a repassar, dues o tres vegades si cal, el darrer paràgraf del document
on s’expressa la voluntat d’articular la
llengua catalana com a eix integrador de
la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a
riquesa individual, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en
la construcció d’un país normal, també pel que fa a la llengua.
Comparteixo punt per punt del
manifest? Segurament, no. Segurament algun aspecte l’hauria redactat diferent,
però sí que hi estic d’acord en el que vol comunicar i per això el vaig signar.
Com realment ja m’imaginava, quan es fes públic originaria un gran debat a
l’entorn de l’important tema de la llengua, de les llengües, en una Catalunya
independent. Per començar és positiu, més enllà, evidentment, d’aquells que
només insulten.
De tot aquest munt de pàgines
dedicades al tema, vull remarcar l’article de José Rodríguez a Vilaweb. Us recomano que el llegiu. És fruit d’una bona i atenta lectura del manifest i
d’un procés posterior de reflexió. És cert que en critica algun dels fragments,
sobretot el de la redacció menys afortunada del text en què anomena la
immigració dels anys 50 i 60 com a “colonitzadors involuntaris”, però en tot
moment es mostra obert i disposat a participar en un debat que considera del
tot imprescindible:
El
terme de ‘colonització involuntària’ de Koiné és un error tàctic i una falsedat
històrica, però l’efecte que intenten descriure que ha tingut la immigració
castellanoparlant sobre la presència del social del català mereix ser escoltat.
Quedar-nos sense observar el bosc perquè el primer arbre que trobem està recremat
i podrit és també un error.
Durant els darrers anys ens
hem fet una fart de debatre, discutir, fer documents i informes sobre molts
aspectes d’una futura Catalunya independent, sobretot en economia. En canvi, el
debat sobre l’estatuts que caldria atorgar en un Estat independent a la llengua
catalana, a la castellana i a totes les altres llengües que conviuen amb
nosaltres ha estat defugit de manera sistemàtica i habitual.
El tema de la llengua és, no
cal ni dir-ho, extremadament sensible. La llengua forma part del món dels
sentiments, del món interior, individual, propi i íntim de cadascú. Un món
únicament nostre, ben nostre que cal tractar amb molt de respecte i, sobretot,
amb molta empatia.
Patrícia Gabancho, en
referència al Manifest, ha afirmat que “El
text és com una pedra llençada en les aigües tranquil·les de la complaença i
l'autoengany”.
Benvinguda sigui aquesta pedra
si aconseguim engegar un gran debat a l’entorn del tema. Un debat en què
parlem, uns i altres, sense pors, sense consignes partidistes. Un debat amb arguments lingüístics a la mà.. Un debat
obert a tothom, inclusius i sobretot fet amb serenitat i respecte, com haurien
de ser tots els debats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada