Les cinc primeres preguntes (Pere Pugès, per què un referèndum, com i quan? -1)

Avui, a Catalunya conviuen dues propostes diferents –dos camins- per arribar al mateix objectiu, el d’aconseguir un Estat al servei dels deus ciutadans, al servei de la gran majoria. Només l’entesa entre els dos blocs, l’independentista i el conjunt de forces que s’aplega entorn de En comú podem, pot fer possible la construcció de la majoria social que impulsi i sustenti el gran canvi que la societat catalana reclama.

A partir d’aquesta constatació, sembla imprescindible que el bloc independentista replegui forces, sàpiga amb qui i què compta per tirar endavant i defineixi l’estratègia necessària per aconseguir l’objectiu comú de totes les forces que conformen aquest bloc: la constitució de la República Catalana com a estat independent.

Aquest treball és una síntesi del darrer capítol del llibre que estic acabant d’escriure i vol ser una primera aportació per ajudar a definir aquesta estratègia. Parteix de la premissa que per arribar a la independència nacional caldrà celebrar un referèndum d’autodeterminació, homologable per la comunitat internacional, que serveixi per expressar el dret a decidir que des de fa temps reclama la gran majoria de ciutadans de Catalunya.

Precisament perquè és en la necessitat de celebrar aquest referèndum on conflueixen els camins proposats pels dos blocs que, amb dues propostes diferents -dos camins- es proposen arribar al mateix objectiu, el d’aconseguir un Estat al servei dels deus ciutadans, al servei de la gran majoria.

Aquest treball gira, principalment, entorn de tot el que fa referència a aquest referèndum. La metodologia escollida és la de fer les preguntes que es fa la majoria de gent sobre aquest tema i intentar donar-hi respostes entenedores. Comencem. 

1.- Què ens cal per disposar d’un Estat independent? Doncs que així ho decideixin la majoria dels seus ciutadans i que la comunitat internacional el reconegui com a tal.

2.- Com se sap si la majoria dels ciutadans d’un país o d’una nació volen constituir  un Estat independent? En situacions democràtiques i fins i tot en situacions de conflicte, cada cop més s’ha acabat fent un referèndum sobre la independència i sempre que el seu resultat ha estat majoritàriament favorable s’ha acabat produint una declaració d’independència i constituint el nou Estat. Generalment, en un termini relativament breu el nou Estat ha estat reconegut per la majoria dels altres estats.

3.- Per ser un estat independent, cal que ho reconeguin tots els estats del món? No, i encara hi ha països amb més de 20 anys de funcionament plenament independent que no han estat reconeguts per alguns altres països. Lògicament, el reconeixement no es produeix mai abans de la declaració d’independència i es va produint, posteriorment, de forma gradual, a mesura que el nou Estat comença a demostrar que sap funcionar en la nova situació i, sobretot, a partir que algunes de les grans potències el reconeix. A partir d’aquí, la situació esdevé irreversible i, fins ara, no se sap de cap nou Estat que refaci el camí i demani la reintegració en l’estat matriu.

4.- Aquest referèndum sempre s’ha celebrat abans de la Declaració d’independència? No, no sempre, però en contextos democràtics i sense situacions de conflicte armat, l’ordre normal ha estat que la Declaració d’independència és la primera conseqüència de la victòria del Sí a la independència en el referèndum. Per tant, el referèndum ha de ser el primer pas del que en deriven tots els altres.

5.- Quin és el millor camí en una situació com la que es viu entre Catalunya i Espanya? En tots els casos, la millor solució és la de l’acord entre les parts, ja que això representa accelerar el procés de secessió, perquè comporta la celebració d’un referèndum sobre la qüestió, l’acceptació dels resultats per ambdues bandes i, lògicament, l’inici de negociacions per procedir al repartiment pactat dels actius i passius compartits fins aquell moment. Gràcies als precedents existents, hi ha una convenció internacional que regula aquest procediment, al que les parts s’hi poden acollir si no acorden un procediment diferent.