10 preguntes més ((Pere Pugès, per què un referèndum, com i quan? -2)

6.- Què passa si no hi ha acord entre Catalunya i Espanya per celebrar un referèndum? Que si Catalunya manté la seva voluntat d’exercir el seu dret a decidir, ha de trobar el camí per celebrar un referèndum que serveixi per conèixer la voluntat majoritària dels seus ciutadans i, a partir d’aquí, per demanar el reconeixement internacional del nou Estat. Com que no hi ha un camí o via regulada per la comunitat internacional per convocar i celebrar aquest referèndum, Catalunya ha de definir la seva via pròpia –o full de ruta- i ha d’aconseguir un ampli consens social i polític per tirar endavant.

7.- A Catalunya, existeix una majoria social i política suficient per celebrar aquest referèndum? Si sembla de sentit comú que s’ha de produir un ampli consens interior sobre el full de ruta o passos que s’han de seguir i en quin ordre, avui podem afirmar que hi ha un ampli consens –entre el 75 i el 80%- sobre la necessitat de celebrar aquest referèndum però no hi ha el mateix consens sobre el camí que cal seguir per aconseguir-ho. Mentre la força política guanyadora en les eleccions espanyoles proposa una via -que coneixem com a tercera via- que passa per cercar l’acord amb l’Estat espanyol per poder fer el referèndum, algunes de les forces independentistes consideren que aquest pas ja està fet i superat, perquè ja es va intentar una vegada (abril 2014) amb resultat clarament negatiu i que és absurd tornar-ho a intentar.

8.- Quin és el camí proposat per les forces de la tercera via? És un missatge que té un recorregut ben senzill i fàcil d’entendre: hi ha un dret democràtic individual i col·lectiu que és el dret a decidir. Qualsevol sortida al repte plantejat des de Catalunya passa per exercir aquest dret. De moment, i fins que no es pugui exercir, les forces d’aquesta tercera via no entren en quina opció defensarien si es pogués exercir aquest dret. Aquí acaba el relat de les forces que avui conformen aquesta tercera via. Aquesta opció té molts adeptes, fonamentalment per raons emocionals, ja que una part important dels catalans d’avui tenen arrels en diferents regions d’Espanya i el contacte amb els seus llocs i famílies d’origen encara són ben vius i molts altres, catalans d’origen o vinguts d’arreu de fa moltes més generacions, temorosos de les repercussions d’una decisió no pactada, també prefereixen aquesta via. No són suficients per imposar-la, però sí que ho són per impedir que s’exerceixi la via unilateral, ja que en un nombre suficient es podrien afegir al presumible boicot de les forces unionistes. A una part dels votants d’aquesta tercera via els podria estar bé la independència si això no els representa cap ruptura emocional. Les pors a aquest tipus de ruptura i el discurs de les forces que actualment proposen aquesta via, els aboca a l’opció fàcil, almenys aparentment: el referèndum acordat.

9.- Què proposen les forces independentistes? A partir de la declaració del Parlament de Catalunya de 9 de novembre de 2015, proposen l’obertura d’un procés constituent que culmini amb la celebració d’un referèndum per aprovar la Constitució del nou Estat que, de retruc, representarà l’aprovació de la creació del nou Estat i portarà a la convocatòria d’eleccions constituents. Aquest procediment, original i genuí, comporta la desobediència gradual a les institucions de l’Estat espanyol i la desconnexió progressiva, generant una tensió contínua i creixent entre les dues realitats i legalitats.

10.- L’independentisme té la força suficient per mantenir aquest pols constant amb l’Estat espanyol? Si la força s’ha de mesurar amb suport expressat democràticament hem de convenir que no. La Consulta del 9N de 2014 va representar el major acte de desobediència que s’ha fet mai a un Estat, però sense arribar a una participació suficient i sense la voluntat explícita que aquella consulta fos considerada un referèndum vinculant i les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre, que l’independentisme va convocar perquè fossin considerades com un plebiscit a favor de la independència, varen oferir uns resultats que no poden ser considerats com a inqüestionables, ja que si bé la majoria absoluta de diputats són considerats com a independentistes, el nombre de vots rebuts per les dues forces independentistes no va superar el 50% dels vots emesos, tot i superar clarament els vots dels contraris a la independència. L’existència d’una força política que reclamava només el dret a decidir com a pas necessari i previ a decidir sobre el Sí o el No a la independència, va desvirtuar el caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions (fet que també van negar les forces partidàries del No). A part de no poder argumentar amb solidesa que existeix una clara majoria de ciutadans favorables a la independència, tot i que ningú pot argumentar el contrari amb un mínim de rigor, el fet evident és que, avui, la sensació general i cada cop més estesa entre molts sectors independentistes, és que l’independentisme ha perdut part de la seva força.

11.- Quina és la situació política actual a Catalunya? Si el 27S/2015 va servir per constatar que el suport electoral a la opció independentista s’acosta als 2.000.000 de votants i que el conjunt de forces contràries té un suport situat entorn de 1.600.000 vots, les eleccions espanyoles del 20D/2015 –i la seva reedició del 26J/2016- mostren que el conjunt de l’independentisme té un suport explícit que no arriba a 1.200.000 votants, el conjunt dels contraris a la independència es queda prop de 1.500.000 votants i creix espectacularment la candidatura de la “tercera via”, que en tres mesos passa de poc més de 350.000 vots a les eleccions catalanes a poc més de 925.000 en les espanyoles. Aquest creixement de quasi 600.000 votants s’explica per la mobilització de votants diferents en els dos tipus d’eleccions –fenomen que es repeteix des de les primeres eleccions d’aquesta etapa democràtica, tot i que en aquest cas es redueix aquest efecte pel fet que s’iguala moltíssim l’índex de participació d’ambdues eleccions- i, sobretot, per la fuga de votants dels altres dos blocs –independentista i unionista- cap a la nova força que ocupa l’espai de la tercera via. Sense aprofundir més en l’anàlisi ja podem concloure que és cert que l’independentisme ha perdut força i ha estat gràcies, o per culpa, que una part dels seus votants ha donat suport al bloc de la tercera via, que tendeix a consolidar-se en la posició d’àrbitre de la situació política a Catalunya.

12.- A Catalunya, avui, hi ha un canvi de tendència? Sense entrar en el detall, podem dir que sí no hi és, almenys ho sembla. I la principal causa ha estat la manca d’unitat política de l’independentisme, que es va posar en evidència per primer cop de forma alarmant arran de la Consulta del 9N/2014, va arribar al seu punt de confrontació màxima en les dues conferències de finals de novembre i de primers de desembre del mateix any, en les que els seus actors –President Mas i el cap de l’oposició, Oriol Junqueras- van presentar dos fulls de ruta molt diferents que van refredar l’onada d’entusiasme creada en la Consulta, va mantenir-se en les eleccions municipals de maig de 2015, va semblar apaivagar-se en les eleccions del 27S i va tornar al punt àlgid durant la llarga etapa posterior a aquestes eleccions, tot i que semblava tancar-se amb la retirada del President Mas. Finalment, l’espectacle generat entorn del debat que va portar a la no aprovació dels pressupostos de la Generalitat i la sortida a la llum de les batalles internes de la CUP, han deixat en evidència no tant sols aquesta manca d’unitat, sinó una pugna sagnant per l’hegemonia política fent ús del partidisme més virulent i de l’estretor de mires més preocupant. Potser algú voldrà buscar fora les raons d’aquest canvi de tendència, però si no haguessin sorgit aquestes batalles tribals –que potser n’amaguen altres encara més miserables-, la independència seguiria sent el millor dels camins possibles per a la gran majoria de catalans.

13.- Què cal fer en aquesta nova situació? Com que la condició necessària per arribar a la independència és que la majoria dels ciutadans de Catalunya ho expressin de forma clara i democràtica, el primer pas és tornar a crear les condicions per configurar aquesta majoria. Entre moltes altres qüestions, tot el que ha passat en aquests darrers sis anys ha servit per situar el debat de la independència en el centre de la vida política catalana i, per tant, tots els actors d’aquest debat estan identificats, tenen el seu espai polític i el seu paper ben definit i sabem els suports aproximats que té cadascú i, especialment, la força de cada bloc.  

14.- Quin és el llindar mínim que cal superar per poder considerar com a perfectament vàlid el resultat d’un referèndum? En el context geogràfic i polític en el que ens movem, a Catalunya, amb un cens actual de 5.500.000 de votants en números rodons, caldria superar el més àmpliament possible el 50% del cens total. Per tant, podríem xifrar el mínim de votants necessaris en 2.800.000. De totes maneres, aquesta quantitat podria ser considerada com a insuficient per la comunitat internacional en una situació de normalitat –referèndum acordat-. En canvi, en una situació de boicot, aquesta xifra podria ser suficient. No obstant, tots sabem que en una situació de normalitat, la participació seria molt més alta i podria acostar-se o superar el percentatge d’Escòcia (84,6%) i, en una situació de boicot per part de les forces unionistes i sense la participació decidida de les forces de la tercera via, la gran dificultat seria arribar a aquesta participació mínima de 2.800.000 votants. Pensem que el cens de Catalunya està situat entorn de 5.500.000 i que la màxima participació en unes eleccions que s’ha produït fins ara és lleugerament superior a 4.100.000 (75%). Amb una participació semblant a la escocesa, la participació superaria els 4.650.000 votants i per guanyar el referèndum es necessitarien més de 2.325.000 vots favorables.

15.- Com es configura una majoria social que asseguri la participació necessària? En primer lloc, sabent quins espais polítics poden sumar i quins no. I en segon lloc, sabent si aquestes sumes són suficients per poder demostrar numèricament que aquesta majoria existeix. Dels tres grans espais polítics existents a la Catalunya actual –independentisme, tercera via i unionisme- sembla evident que els que poden sumar més fàcilment són els dos primers, però la suma només es pot produir si hi ha voluntat per ambdues parts i la voluntat depèn, en gran part, que les dues parts hi guanyin. Aquesta suma podria superar el mínim de participació necessària -2.800.000 votants-. Si es produís l’altre suma –bloc unionista i de la tercera via, per molt difícil que sembli des d’un punt de vista ideològic i nacional, sembla tenir el llistó en els 2.500.000 de votants, insuficient per tenir la majoria incontestable, però suficient per impedir la formació de cap altre majoria alternativa.