Més preguntes (Pere Pugès, per què un referèndum, com i quan? -3)

16.- Si la majoria social i política pot construir-se amb la suma dels  blocs independentistes i de la tercera via, quines condicions han de produir-se per fer-ho possible? Perquè hi hagi voluntat de sumar, totes les parts han de sortir-hi guanyant o, dit d’una altra manera, ningú suma per acabar-hi perdent. D’entrada, i fins que no se celebri el referèndum- o si es vol dir així, fins que no s’exerceixi el dret a decidir-, aquests dos blocs tenen un camí molt semblant per recórrer. De fet, pot ser coincident just fins el moment en que es convoqui aquest referèndum. Uns ja han dit que hi votarien que Sí i els altres encara no s’han definit, si bé molts dels seus membres han expressat la seva opinió personal, favorable a la independència uns i contraris els altres. Tots els integrants d’ambdós blocs es consideren progressistes i propugnen canvis socials, polítics i econòmics encara que amb intensitats diferents. Però existeix un mínim comú denominador, que seria el punt d’encontre i, per altra banda, pretendre construir un nou Estat des de una part de la societat i bandejar-ne l’altre, seria un error que ho impediria, encara que només sigui perquè la suma no arribaria als mínims necessaris.

17.- Hi ha altres sumes possibles per construir la majoria social i política necessària per a celebrar el referèndum? L’anàlisi del mapa polític actual i la correlació de forces existent des del 2012 (i també abans) ens diu que cap altre combinació entre les forces partidàries del referèndum assegura poder arribar al mínim de participants necessaris per superar el llistó mínim de la participació exigible des de la comunitat internacional. Es podria formar, per exemple, un bloc d’esquerres, que permetria treure la majoria suficient per formar govern i potser per tenir majoria al Parlament de Catalunya, però que resultaria clarament insuficient per assegurar els 2.800.000 votants necessaris per superar el 50% del cens electoral. Per tant, qualsevol suma amb garanties d’èxit (pel que fa a la participació) necessita la suma de la totalitat del bloc independentista i de la tercera via.

18.- Quines condicions s’haurien de complir per fer un referèndum i que guanyi el SÍ a la independència? Els dos tipus de referèndums no són incompatibles i sembla relativament fàcil trobar un punt d’entesa: proposar novament a l’Estat espanyol que es faci un referèndum pactat i, si aquesta proposta és rebutjada, preveure la redacció i aprovació d’una llei, per part del Parlament de Catalunya, que permeti la celebració del referèndum, deixant ben clar que encara que sigui suspesa pel Tribunal Constitucional, la Generalitat mantindrà la convocatòria i posarà tot el que calgui per celebrar-lo amb la màxima normalitat. Serà un veritable pols amb l’Estat espanyol que, tard o d’hora, s’haurà de produir si es vol arribar a la independència. Per guanyar-lo, cal que hi hagi una participació que superi tant com es pugui la barrera del 50% del cens electoral (2.800.000) i que hi voti favorablement més del 50% dels participants (més de 1.400.000). Queda clar que la segona condició sembla fàcil de superar, considerant que a la Consulta del 9N/2014 el doble Sí va rebre més de 1.800.000 vots i que la dificultat més gran serà la d’assegurar una participació suficient. I és aquí on cal que la majoria de votants del bloc de la tercera via –avui només representada per En comú podem- hi participin.

19.- El SÍ a la independència pot perdre aquest referèndum? En qualsevol dels escenaris de mínims -pel que fa a la participació- és altament improbable que es perdés. Si s’arriba a fer, és pràcticament segur de guanyar-lo. El problema, com hem dit, és aconseguir que hi hagi la participació suficient com per ser reconegut internacionalment. El bloc unionista pot acabar cridant a la participació només si veuen que es produeix l’acord entre els altres dos blocs i que la suma de votants pot superar clarament el 50% del cens electoral i acostar-se al 60%. Les projeccions de vot fetes per a un referèndum amb una participació molt alta (superior al 85%) acosten molt el suport d’ambdues opcions –SÍ/NO- i, per tant, l’unionisme només podria jugar dues cartes: la del boicot, amb l’esperança que una part important dels votants d’En comú podem el seguissin, o la màxima mobilització, que hauria d’acostar-se al 90% i suposar que la majoria dels que mai han votat ho fessin en contra de la independència. La dificultat de generar aquesta mobilització i, per tant, la possibilitat que el NO resultés guanyador, també explica l’actitud obstruccionista de l’Estat espanyol, governat històricament per forces clarament unionistes. Malgrat la supèrbia que els caracteritza, si estiguessin segurs que el NO guanyaria, el més probable és que ja l’haguéssim celebrat.

20.- Què més cal fer per poder celebrar el referèndum amb garanties d’èxit? El primer, i potser més important, és que l’independentisme aposti clarament i de forma unitària, per recuperar els llaços de col·laboració amb els representants del que hem anomenat bloc de la tercera via, avui representats per En comú podem de forma exclusiva. Aquesta col·laboració ha de traduir-se amb un acord en el que les dues parts hi guanyin, de manera que les forces independentistes es comprometin a donar suport a la iniciativa d’En comú podem de plantejar la celebració d’un referèndum acordat amb l’Estat espanyol a canvi d’assegurar que aquesta proposta es faci en l’inici de la nova legislatura –després del 26J o quan s’acabi produint- i que, si aquesta proposta és rebutjada, En Comú podem (a través de la seva marca al Parlament de Catalunya –Catalunya sí que es pot-) doni suport a la iniciativa -o fins i tot hi participi- de tramitar i aprovar una llei de referèndum que permeti la celebració del referèndum encara que s’hi oposi l’Estat espanyol.

21.- Es pot celebrar i pot ser creïble un referèndum convocat amb l’oposició de l’Estat espanyol?  Que es pot celebrar ho vam demostrar amb la Consulta del 9N de 2014, que va representar l’acte de desobediència col·lectiva –institucional i social- més gran de la història de les democràcies europees. Perquè sigui creïble i, per tant, el seu resultat sigui validat per la comunitat internacional, cal que els ciutadans catalans coneguin detalladament les conseqüències que tindrà la seva celebració. Per tant, caldrà explicar clarament què representarà guanyar aquest referèndum o perdre’l. En el primer cas, caldrà anunciar al més aviat possible –potser quan es faci públic l’acord entre les diferents forces polítiques que decideixin tramitar i aprovar la llei que el faci possible- els passos que es donaran des de l’endemà de la proclamació de la victòria del Sí fins a la consolidació de la nova legalitat democràtica. I també caldrà explicar què representaria que guanyés el NO a la independència. Fer-ho públic representa un compromís del Parlament i del Govern davant la ciutadania i un desafiament a l’Estat espanyol que o bé l’obligarà a fer moviments molts més radicals –potser molt legals des de la seva legalitat però poc o gens democràtics als ulls dels observadors internacionals- o bé demostrarà la seva feblesa. En un cas i l’altre, tornarà a anar a remolc de la iniciativa catalana i com ja ha passat en circumstàncies semblants -9N i 27S- reforçarà la convicció dels ciutadans catalans que només podrem progressar amb un estat independent i anirà confirmant als dirigents i votants d’En comú podem el que ja veuran  veure quan l’Estat espanyol rebutgi la possibilitat de fer el referèndum de forma acordada. S’adonaran que la única possibilitat de forçar un canvi en profunditat a l’Estat espanyol passa per la independència de Catalunya i que, com a conseqüència, el poble espanyol prengui consciència de la necessitat de canviar el seu sistema polític, social i econòmic.

22.- Com s’ha de convocar un referèndum des del Parlament de Catalunya? El veritable acte de ruptura democràtica amb l’Estat espanyol es produirà quan el Parlament de Catalunya aprovi la llei de referèndum que permeti celebrar un referèndum d’autodeterminació convocat i organitzat per la Generalitat de Catalunya. Aquesta acció ha de ser vista i explicada com a conseqüència lògica de la negativa de les Corts espanyoles a convocar  un referèndum per decidir si el poble català vol constituir un Estat independent.