Josep... Maria Victòria...
No puc trobar paraules pròpies.
No puc... Només se m’ha acut cercar el refugi, l’aixopluc, la serenor, el crit
silenciós de les paraules d’altres. És complicat i difícil expressar la barreja de sensacions i
sentiments que en aquests moments s’agiten dins meu, com onades violentes en un
mar en calma.
Josep... Maria Victòria....
Carlos Fuentes, escriptor i
intel·lectual mexicà, expressa cruament el que significa la mort de les
persones estimades per a aquells que continuem el camí: “Qué injusta, qué
maldita, qué cabrona la muerte que no nos mata a nosotros sino a los que
amamos.”
Som conscients que tant com hi
ha vida hi ha mort. Que la mort és la fi d’un camí que iniciem en el moment del
naixement i que ignorem on i quan n’és el final. La mort, però, acostuma ser
molt injusta, sobretot quan arriba a la infantesa o a la joventut. És la
injustícia d’aquesta mort la que et fa elevar als cels el crit silenciós de la
indignada impotència.
Josep... Maria
Victòria... vosaltres que vau haver de patir en la pròpia carn i en l’esperit,
on fa més mal, el dard enverinat que us va llençar la Mort quan va apartar de
vosaltres el vostre fill, en Santi.
“La muerte para los jóvenes es
naufragio y para los viejos es llegar a puerto.” Les paraules de Baltasar
Gracián són clares i colpidores. Cap de vosaltres havia arribat encara a port. Tots tres, Josep, Maria Victòria,
Santi, heu patit el naufragi més dolorós que una família pot arribar a imaginar.
Josep... Maria Victòria....
No es hem pogut dir adéu com
calia. La Dama Blanca de cor negre i sense sentiments se us ha endut maldestrament i amb massa pressa:
Ni que
només fos
poder-nos
dir un altre adéu serenament.
Ni que
només fos
perquè
sentissis com t’enyoro.
Ni que
només fos
per
riure junts la mort
A mi, a la gent que us
estimava, només ens queden les paraules d'Isabel Allende: “La muerte no existe,
la gente sólo muere cuando la olvidan; si puedes recordarme, siempre estaré
contigo.”
Em queda només el quadre que
em vas fer, Maria Victòria, i que penja ostentós i amb orgull a la paret de casa meva. El
nostre símbol de llibertat amb les paraules profètiques d’en Francesc Pujols: “El
pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”
Josep... Maria Victòria...
Santi
Us recordarem i us enyorarem
sempre.
Quan
l'hora del repòs hagi vingut per mi
vull
tan sols el mantell d'un tros de cel marí;
vull
el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant
el contorn d'una cala ben fina.
L'olivera
d'argent, un xiprer més ardit
i la
rosa florint al bell punt de la nit.
La
bandera d'oblit d'una vela ben blanca
fent
més neta i ardent la blancor de la tanca.
I
saber-me que sóc en el redós suau
un bri
d'herba només de la divina pau.
(Rosa Leveroni)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada