L'Espill de Jaume Roig (4. Misogínia i comicitat)

Observem com l’autor, a través d’aquesta declaració de principis, ens avança el triple significat que hem de trobar en l’obra. Un triple significat que es mou entre el divertiment i l’ensenyament moral per una banda, i per l’altra, en un clar posicionament de caire estilístic i lingüístic.

Per dur a terme el seu ideari, l’autor utilitzarà, com a fil conductor de tota l’obra, la tècnica de la narració en primera persona com a valor didàctic. El jo narratiu –individual- implica la identificació -col·lectiva- del lector que se sentirà, d’aquesta manera, directament involucrat i copartícip dels fets viscuts i sentits pel protagonista. Uns fets que l’autor ens narrarà en vers i que li serviran, d’una banda per conferir un to seriós a les seves experiències, i d’una altra per establir una distància literària amb l’estil de la “valenciana prosa”.

Roig, però, ja ens ho ha advertit: les noves rimades seran amphorismals i ffaçessials. La seva proposta ètica vol també divertir i per això aglutinarà en la seva obra les dues formes més tradicionals de comicitat anteriors al segle XV. Així, podrem trobar sobretot en els llibres primer i segon un sentit de l’humor basat sobretot en els personatges, en les històries que s’hi presenten i que poden arribar a la grolleria. Les situacions són, en determinats moments exagerades i, en alguns casos, grotesques. És el tipus de comicitat més acostada al gènere dels fabliaux, definits com a “contes per riure en vers”.

Així, hi podem veure el tema recorrent de “l’engany”, a través de l’habilitat de les dones, autèntiques expertes en el tema; o diferents personatges relacionats amb l’estament religiós que, a fi de provocar la rialla, han de ser caricaturitzats al màxim per tal de mostrar-los com a éssers carregats de vicis i depravació; o també altres personatges extrets de la cultura popular i que se’ns presenten a través de l’exageració i la deformació grotesca; o l’aspecte eròtic o escatològic que es recull en alguna de les experiències presenciades pel protagonista narrador.

L’autor, però, forçat pel seu ideari misogin, tergiversa intencionadament aquest tipus de textos. Si en els fabliaux, la dona era astuta, mestra en l’art de l’engany i de la seducció, la dona de l’Espill és només una dona cruel i malvada en qui la seducció i la sexualitat no representen ja una certa virtut, sinó un gran vici. La línia argumental dels fabliaux conduïa sempre a un final feliç, impossible ja en les històries de l’Espill en què la dona sempre acaba rebent un càstig exemplar i cruel.

En canvi, en el llibre tercer, que conté l’apartat apologètic i doctrinal de l’obra, la comicitat latent és tractada, a través de l’estil de Roig, de manera molt més subtil. L’autor ja no busca la gran riallada que pot comportar la lectura de les facècies dels altres llibres, ara està cercant el somriure còmplice d’aquell que és capaç d’entendre, de copsar i de valorar l’habilitat retòrica de l’autor. S’ha de produir una simbiosi entre autor i lector, de tal manera que les facècies de l’Espill puguin ser enteses des d’un punt de vista satíric i mai, doncs, des d’un sentit literal o de persona sensibilitzada contra o a favor de determinades ideologies.