A PUNT... pel que calgui (Independentistes, "Comuns" i "Colaus". 3 i final)

Abans de res...

Remarcar una vegada més la diferència entre independència i sobirania, entre independentisme i sobiranisme. La sobirania és la qualitat del poder polític de qualsevol organisme de no estar sotmès a cap altre poder. La diferència entre sobirania i independència és que Catalunya podria exercir la seva sobirania per decidir que no vol ser un Estat independent. En allò en què tots estarem d’acord és que, avui per avui, Catalunya no pot exercir aquest dret. Catalunya, doncs, no és sobirana.

Ara és quan hem d’intentar allunyar-nos al màxim de partidismes (de partit) i d’ideologies. Allunyar-nos de líders polítics i de declaracions i de contradeclaracions. Allunyar-nos de moviments estratègics totalment partidistes que l’únic que busquen és el predomini del partit de torn o de la ideologia que li pertoqui.

Suposem que ho hem aconseguit... Pensem en l’article d’en Toni Soler i mirem de classificar, de manera molt general,  la societat catalana pel que fa al tema de la sobirania i la independència.

Més enllà de dretes i esquerres, més enllà dels “no sap/no contesta”, els catalans, políticament, ens classificaríem en aquells que pensem que la sobirania recau sobre el poble de Catalunya i que és només aquest poble el que ha d’exercir el seu dret a decidir, i els que pensen que de sobirania només n‘hi una i és la que pertany a l’Estat espanyol en el seu conjunt.

En el si dels sobiranistes hi podríem trobar dos grans grups: Els independentistes, que som els que volem exercir la sobirania per arribar a constituir un Estat independent, perquè pensem que la independència és la millor via de solució per als reptes individuals i col·lectius que tenim en el present i que albirem per un futur no gaire llunyà. La gran majoria veiem impossible que aquesta sobirania es pugui exercir de manera pactada amb l’Estat espanyol.

El segon gran grup dins del sobiranisme és més heterogeni. Són, també, si més no una gran majoria, partidaris d’exercir la sobirania des de Catalunya, però els uneix molt més la idea de canvi social que no pas la d’independència. A més, molts integrants d’aquest gran grup encara creuen possible l’exercici d’aquesta sobirania en forma de referèndum acordat amb l’Estat espanyol i no veurien malament continuar formant-ne part amb unes regles del joc modificades.

Ambdós grans grups comparteixen alguns objectius com pot ser, per una banda, el de canvi i regeneració democràtica i, de l’altra, la idea que ha de ser Catalunya qui ha de poder exercir la sobirania per decidir el seu futur polític. Qualsevol estratega polític ens diria que, en comptes d’enfrontar-nos, cerquem la manera d’unir esforços per aconseguir l’objectiu comú. Tal com diu Toni Soler en el seu article, l’estratègia actual d’enfrontament només té un sol beneficiari i és l’Estat espanyol.

Si hem aconseguit fer l’abstracció suficient per reflexionar de la manera més objectiva possible, serem capaços de veure que allò que uneix els dos grans grups és el referèndum d’autodeterminació i el que els separa és la idea que hauria de ser pactat amb l’Estat espanyol. El camí que ens separa de la unitat d’acció en pro del referèndum és molt petit...  o molt gran, tot dependrà del què siguem capaços de fer, del com i del quan.  

Res es pot fer abans de la qüestió de confiança del 28 de setembre. Ara per ara, el grup de comuns, podem i colaus estan centrats a intentar crear la divisió dins del grup de JxS i entre aquest i la CUP. El seu objectiu: que es convoquin eleccions anticipades.

Unes noves eleccions representarien el fracàs del procés independentista. Sense la repetició de JxS, amb la incògnita de l’estratègia CUP i amb els comuns, podem i colaus units i amb un discurs guanyador, obririen un profund esvoranc en el procés d’independència. Això és el que busquen i d’aquí la guerra de declaracions i contradeclaracions dels principals líders polítics d’aquests grups.

Quines són, doncs, les prioritats del calendari?  

Primer de tot demostrar una vegada més la força de la gent al carrer. L’11 de Setembre d’enguany ha de ser torna a ser clau per demostrar realment que som A PUNT... pel que calgui.

El president ha de superar i superarà la qüestió de confiança. La responsabilitat, tant de JxS com sobretot de la CUP, és massa elevada perquè no estiguin a l’alçada.

La modificació del full de ruta incorporarà amb tota seguretat el referèndum d’independència. Això ens porta al final de l’article d’en Toni Soler, origen d’aquestes reflexions:

I sobretot, per als independentistes hi ha una evidència: Si es pretén acabar amb la còmoda indefinició dels comuns, la millor manera de fer-ho no és amb atacs personals o ressuscitant plets històrics, sinó convocant un referèndum. Si la consulta s’arriba a fer, millor per a tothom; si l’Estat ho impedeix, el conflicte estarà servit i mentrestant hauran caigut algunes caretes.

Esvaïdes les possibilitats d’unes eleccions anticipades, la impossibilitat cada vegada més confirmada (i si cal l’hem de confirmar encara més) de pactar res amb l’Estat espanyol i la convocatòria d’un referèndum en l’horitzó final de la legislatura, s’obrirà un nou escenari polític del qual serà molt difícil que els podem, comuns i colaus puguin mantenir-se al marge com han fet fins ara.

A punt, doncs, per tot el que ens portarà el mes de setembre i la propera tardor. A punt per l’11-S. A punt per mostrar el suport al nostre president i a les nostres institucions. A punt pel que pugui dir el TC sobre la presidenta i l mesa del Parlament. A punt per si volen portar a judici el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau.

A punt per culminar el procés d’independència