La salamandra de Mercè Rodoreda (3. Les metamorfosis de Kafka i Ovidi)

A la narració domina clarament la focalització interna, ja que el narrador adopta el punt de vista del personatge protagonista. Els ulls que veuen, que seleccionen i interpreten la informació són els de la protagonista. El seu punt d’observació es troba situat dins de la història que està narrant. És la tècnica pròpia del monòleg interior.

Aquesta focalització sembla, en un primer moment, fixa, ja que recau sempre sobre el mateix personatge. Ara bé, la podríem entendre com a variable en el sentit que existeix una diferència en el punt de vista de la protagonista depenent dels dos estats en què viu, l’humà i l’animal. De totes maneres, podria tractar-se només d’un punt diferent d’enfocament (com el d’una càmera fotogràfica) i no afectar a la focalització fixa de la narració, ja que els sentiments interiors continuen sent els mateixos en ambdues personalitats.

Existeixen diverses influències intertextuals que afecten el conte de La salamandra, si bé alguna és més hegemònica que les altres.

En primer lloc, i exercint un clar predomini sobre la resta, la narració La metamorfosi de Franz Kafka. Existeixen coincidències i similituds importants entre ambdues narracions:

1. La situació que porta al protagonista a viure una situació d’ambigüitat, a viure entre dos móns.

2. Els “monstres” –la salamandra, l’escarabat -no són els monstres, sinó les víctimes innocents.

3. La interrogació sobre la condició humana.

El conte de Mercè Rodoreda inclou una citació gairebé directa de l’obra de Kafka: la mutilació soferta pels dos protagonistes. Existeix una similitud entre els dos episodis, fins i tot en la utilització del diminutiu.

Existeix una diferència, però, en el fet que La metamorfosi  és un relat urbà que succeeix en una casa. En canvi, La salamandra manté una relació molt forta amb el món de la natura.

Una altra obra que influiria en el conte de Mercè Rodoreda seria Les metamorfosis d’Ovidi, si bé amb força més diferències que la de Kafka. El món que ens narra Ovidi és concebut des d’una òptica meravellosa. Els protagonistes són de categoria sobrehumana i el do de la transformació només el tenen els déus. Existeix, però, una similitud en el fet de la relació que existeix en ambdues obres entre l’ésser humà i la natura.

Hi podem trobar també indicis d’intertextualitat amb el mite de Narcís. La protagonista de La salamandra començarà emmirallant-se en l’aigua de l’estany i acabarà al fons del llac de la mateixa manera que la figura mítica.

També hi trobem símbols procedents de la cultura popular, sobretot de la transmissió oral. Per exemple, el món de les bruixes, el seu ambient, les cançons populars…