La salamandra de Mercè Rodoreda (2. El temps i el narrador)

El temps és un dels components essencials del conte. Ens trobem davant d’una narració ulterior que es distingeix per la utilització, bàsicament, de la forma verbal del pretèrit perfet perifràstic. No s’indica, en cap moment, la distància temporal que separa el moment de la narració del de la història.

Els fets de la narració es corresponen amb els de la història. No sembla haver-hi desviacions ni cap endavant ni cap enrere (exceptuant algun passatge molt curt en què es fa referència a la mare de la protagonista). Els esdeveniments sofreixen un clar procés d‘acceleració. En alguns passatges o segments de la història es produeix l’el·lipsi, ja que apareixen espais de temps buit entre les estacions i els dies que transcorren des de l’inici de l’assetjament de la protagonista fins al dia en què és cremada a la foguera pública. 

També hi ha buits entre els dies en què la protagonista, ja transformada en salamandra, passa al llac fins que decideix anar al poble o en els dies en què viu sota el llit del seu amant.

Si bé, com dèiem anteriorment, no hi ha processos evidents ni de retrospecció ni d’anticipació, sí que podria haver-hi en el fragment del conte que reproduïm a continuació algun anacronisme, exactament, una analepsi externa i, a la vegada, una prolepsi interna:

…dos homes van dir ben alt perquè pogués sentir-ho, que m’havien d’haver cremat de petita, junt amb la meva mare que fugia enlaire amb ales d’aligot quan tothom dormia. Que m’havien d’haver cremat quan encara no….

El fet de recordar la seva mare és un esdeveniment exterior al principi de la trama i, el fet que els homes manifestin el desig de cremar-la podria tractar-se de l’avançament d’un esdeveniment posterior al moment en què és evocat.

Quant a la freqüència, la protagonista ens narra una successió d’esdeveniments únics, fet que ens condueix a la classificació de la narració en singulativa. Ens ho confirma l’ús del temps verbal, el pretèrit perfet perifràstic.

El narrador –narradora en aquest cas -és el personatge principal de la història, n’és la protagonista.

Ens trobem, doncs, davant d’un narrador intrahomodiegètic que ens està explicant la seva pròpia història. Aquest tipus de narrador afegeix sempre un matís de subjectivitat a allò que està contant. La seva visió esdevé sempre parcial, si bé el fet de la seva presència afegeix un caire de veracitat a la narració.

La narració, monologada i en primera persona, sembla adreçar-se a un receptor indefinit. No hi ha, per tant, cap narratari intern. De la narració, podria extreure-se’n que el narratari no hi és present. De totes maneres, caldria tenir en compte que, en totes les narracions, en la ment i en el desig de l’autor, hi ha sempre un narratari. Podria tractar-se d’un narratari extradiegètic en el sentit que existiria fora de la narració i seria una mena de lector ideal per a l’autor. Aventurant-nos una mica més -i tenint en compte la trajectòria de la narrativa rodoreriana- aquest narratari podria tractar-se de la figura d’una dona anònima que viu una relació no acceptada per la societat i que, a causa de contravenir les normes socials,  en pateix el refús i l’hostilitat.