Pàgines

dilluns, 8 d’agost del 2016

La salamandra de Mercè Rodoreda (1. La metamorfosi com a metàfora)


Mercè Rodoreda va escriure entre 1957 i 1964 el recull de narracions La meva Cristina i altres contes. És un llibre d’una gran unitat, d’estil i també de contingut. En el recull, hi domina el poder del subconscient i la imaginació. L’autora recrea, a través d’aquests poders, móns intensament suggeridors en què els personatges estableixen unes relacions intenses amb els altres universos existents, ja siguin minerals, vegetals o animals. Aquesta relació fa sorgir en alguns dels contes el tema de la metamorfosi com a centre metafòric de la intenció de l’autora.

Un bon exemple n’és el conte La salamandra.

La trama del conte podria resumir-se en les relacions, més que amoroses, passionals, que manté la protagonista amb un home casat. Aquestes relacions passionals, il·lícites, condueixen la protagonista a l’aïllament, a la soledat, al càstig i, també, a afrontar i assumir les conseqüències de tot. El procés de metamorfosi que experimenta, d’ésser humà a una salamandra –símbol de la passió -no fa minvar en res el seu desig amorós que la condueix a reviure, ara com animal, la situació viscuda abans com a persona.

La història ens narra l’encontre de la protagonista amb un home del qual sabem molt poc, només que és casat. Veiem, com ja des del primer moment, la noia se sent atreta físicament per ell i com la relació que mantenen esdevé, ja des de l’inici, una relació violenta a causa de l’actitud que mostra l’home. Les trobades a l’estany continuen fins que són descoberts per l’esposa. A partir de llavors es veuen obligats a trobar-se en altres indrets.

Arran de ser descoberts per l’esposa, la protagonista comença a patir un assetjament cada vegada més insistent per part de la gent del poble. Els seus conciutadans l’aïllen i la marginen sota l’acusació de bruixa i és objecte de tot un seguit de rituals de signe estrany i enigmàtic. Ella, però, insisteix a buscar el seu amant, encara que infructuosament. Experimenta sentiments de soledat, incomunicació i abandonament. L’assetjament acaba finalment amb la seva crema en una foguera pública, davant els ulls del seu amant i la seva esposa, així com de la resta del poble. La protagonista, però, i davant l’esglai de tothom, en el moment de la crema es transforma en salamandra.

La noia, però, no acaba d’assumir la seva nova naturalesa. Experimenta, perplexa, la pèrdua de la seva condició humana. Persisteix, però, en el desig de trobar i veure el seu amant. Primer, fa una visita a l’estany on el va conèixer i, després, s’instal·la a la casa de l’home, s’hi fa un niu i hi viu durant un temps.

Un dia, però, l’esposa la descobreix i la fa fora amb violència. De nou, ara en la seva nova naturalesa, es repeteixen les persecucions per part de l’esposa, dels nois del poble i, a més, s’hi afegeixen unes anguiles, éssers que pertanyen al nou món de la protagonista.

La història finalitza amb un retorn a l’inici: el salze i el llac, on la salamandra s’enfonsa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada