Roig, al llarg de l’obra,
insereix, compila materials literaris procedents de fonts diverses. Ho fa,
però, a través de l’ambigüitat, de la tergiversació i de la manipulació dels
textos. Així, hi podrem observar com se serveix de les tècniques habituals dels
predicadors per farcir d’exemples, llegendes o miracles la seva narració. És,
però, en el llibre tercer on l’autor construeix el seu estil còmic a través de
manipular, de manera hàbil i enginyosa, el llenguatge i els textos que compila.
La font bàsica d’inspiració
del llibre tercer és la Bíblia. Roig se serveix d’alguns textos bíblics i els
altera, tot manipulant-los o tergiversant-los, a fi de produir aquest somriure
de complicitat de què parlàvem. En altres fragments, són els mites clàssics o
els mateixos textos catalans –com l’engendrament de Jaume I narrat en les
Cròniques- els que són manipulats; i fins i tot les mateixes propostes i idees
profeministes, Roig les utilitza per transmetre el seu discurs misogin. És
indubtable que aquest ús exagerat i tergiversat de textos coneguts per un
públic culte, havia de provocar la sorpresa i la comicitat.
És en aquest estil de
comicitat on podem trobar un cert paral·lelisme entre l’Espill i una obra
anterior com el Jaufré, la novel·la anònima, a l’estil del roman cortès, del
segle XIII.
En primer lloc, podem veure en
el Jaufré un conte de cavalleries, una
narració que aplega tots els ingredients d’obres precedents i, sobretot, del
romans artúric. L’auctor, recollint el principi d’autoritats, recull tota la
matèria literària que li pot servir per construir un entramat d’escenes,
personatges i situacions que puguin ser clarament reconegudes pel públic oïdor.
Existeix, doncs, un paral·lelisme evident en l’estil i la intenció de Roig que
podem copsar, sobretot, en el llibre tercer.
En segon lloc, una altra de
les característiques que aparella ambdues obres és l’ús del sentit de l’humor.
Així, en el Jaufré, percebem de manera clara la ironia, que esdevé paròdia
moltes vegades, que planeja constantment damunt d’alguns dels passatges de
l’obra. Els motius artúrics són parodiats –manipulats i tergiversats, com en
l’Espill- de manera flagrant. La manera de descriure els fets és, en ambdues
obres, exagerada i caricaturesca. El Jaufré es val dels textos del roman
francès que li han servit de model per mostrar-ne una paròdia i provocar el
divertiment d’un públic coneixedor d’aquestes històries. L’Espill se serveix
també de la matèria literària anterior, en aquest cas, bàsicament, de textos
bíblics i clàssics, per tal d’apel·lar al sentit de l’humor del seu públic i
provocar-ne la comicitat còmplice.
A més, en tots dos autors,
existeix un doble objectiu: el d’alliçonar i el de divertir. Les seves obres no
només han de tenir una dimensió ètica, sinó que han de servir per distreure i
divertir el públic que les escolti o llegeixi. L’Espill i el Jaufré presenten,
doncs, dues clares propostes literàries: l’ètica, carregada d’intenció moral, i
l’estètica, impregnada de comicitat i sentit de l’humor.
Les noves rimades seran al pla
texides/de l’algemia. Roig ens presenta el seu tercer objectiu: el de
l’alineament amb una determinada proposta i manera de concebre la literatura de
l’època. L’autor utilitzarà el vers com a mitjà per a transmetre el seu discurs
i el registre lingüístic que farà servir serà el de la llengua popular de
l'Horta valenciana. D’aquesta manera, Roig s’enfronta directament amb el seu
coetani Joan Roís de Corella i amb tot el que ell representa des del punt de
vista lingüístic i literari.
L’ús de les noves rimades
davant de la prosa. D’uns versos, però, reduïts a la meitat i convertits en
tetrasíl·labs apariats. D’aquesta manera, Roig eixampla encara més la distància
entre la llengua que ell fa servir i la de Corella. En un vers retallat, no hi
ha cabuda per a la retòrica i fins i tot les lleis gramaticals i sintàctiques
se’n ressenteixen, tot produint una acumulació d’el·lipsis, de verbs i
substantius i una clara simplificació sintàctica.
L’opció per la comèdia enfront
de la tragèdia. Corella és un escriptor que conrea, preferentment, el gènere de
la tragèdia , en auge a la València de l’època, i l’ús de la prosa. Davant
d’aquest tractament erudit i seriós de Corella, Roig hi oposa l’ús trivial de
l’erudició literària a través de la comicitat.
Davant la prosa, la
“valenciana prosa”, la llengua popular. Roís de Corella basteix una prosa
basada en una estructura sintàctica complexa i intenta construir un sistema ric
–a l’estil del llatí- amb l’ús freqüent de l’hipèrbaton i amb un gran nombre de
neologismes lèxics. Davant d’això, Roig edifica el seu llenguatge literari amb
les formes més característiques de la llengua popular. El llenguatge és viu i
expressiu, ple de comparacions, expressions populars, dites i frases fetes.
L’antítesi, doncs, de la prosa corelliana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada