2016: Un resum independentista

Article publicat a Tribuna Catalana

Arribades aquestes dates, són tradicionals els resums de l’any. Així que, des de la modèstia i la total subjectivitat, ofereixo a qui el vulgui llegir els meus records independentistes del 2016.

Arrencàvem el primer mes d’aquest any arrossegant encara la pesada càrrega de tres mesos d’incerteses, dubtes i desil·lusions. Sortíem d’un escenari que ens havia mostrat, una vegada més, les flaqueses i misèries de la política partidista. Es repetien els errors comesos després del 9-N, amb el predomini de la desunió i la desconfiança que van fer perillar tot el procés. I tot plegat amb la inhibició de l’organització més potent de la societat civil: l’ANC.

El mes de juny un nou entrebanc feia trontollar el procés. La CUP no retirava l’esmena a la totalitat dels pressupostos presentats pel govern. Un nou atzucac endimoniat. Puigdemont, en un gest intel·ligent, anunciava que se sotmetria a una qüestió de confiança. Des d’aquell il·lusionant 9 de novembre de 2014, els independentistes semblava que no érem capaços de posar-nos d’acord en gairebé res. Calia trobar la solució que tornés la unitat d’acció al moviment independentista. L’ANC, força inoperant durant els darrers mesos, comença a activar-se i a parlar de referèndum. Un referèndum que, finalment, i després de superar la qüestió de confiança, s’incorporava al full de ruta amb una data màxima de celebració: setembre de 2017.

L’ANC celebrava el seu quart aniversari el mes de març. Quatre anys d’una organització que, en tan poc temps, ha aconseguit que la política d’aquest país fes un gir de 180 graus. Del pacte fiscal a la independència. De 14 diputats independentistes a una majoria parlamentària de 72 diputats.

Una ANC, però, que en el darrer mandat s’havia mostrat molt poc activa políticament. Segurament va ser el mandat amb més baix nivell d’incidència política de l’Assemblea. Les eleccions al nou Secretariat Nacional del mes de maig van ser el sotrac que necessitava l’organització. Els canvis en els Estatuts i en el Reglament de Règim Intern, promoguts per una quarantena d’assemblees territorials i aprovades en l’Assemblea General de Manresa, han significat un canvi i una millora important que han fet de l’ANC una organització més difícil de controlar per part de determinats partits o interessos polítics partidistes.

Les citacions a declarar davant la justícia, les detencions i les concentracions i manifestacions han estat nombroses durant l’any. La desfilada des del Parlament fins a les portes del TSJC van començar el mes de març amb la compareixença de Francesc Homs i van acabar el desembre amb la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. El mes de novembre es produeix la detenció de Montserrat Venturós i el “viatge” a Madrid de Santiago Espot, citat a declarar per l’Audiència Nacional. I cloem l’any amb una nova detenció, la del regidor de Vic Joan Coma, per fer massa evident que si vols fer una truita primer cal trencar els ous.

Les concentracions han estat múltiples. Més enllà d’un nou 11 de Setembre massiu que demostrava que el moviment independentista continuava ben viu i ben fort, hi ha hagut les concentracions davant el TSJC i davant dels ajuntaments, sempre nombroses, sempre decidides.

Un record especial per al 13 de novembre. Una concentració diferent. El país sencer, i també l’Estat espanyol, va poder visualitzar una imatge d’unitat com feia temps que no es donava. Per primera vegada, des de feia molt de temps, polítics, institucions i societat civil llençàvem un potent missatge d’unitat. 

Un any de commemoracions. El mes d’octubre, el destí va fer que coincidissin en una mateixa setmana tres fets molt importants: els 30 anys de la concessió a Barcelona dels Jocs Olímpics del 92, la inauguració de l’exposició  ‘Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà’, amb la provocativa exposició de les estàtues del dictador i de la Victòria a l’entrada del Born, i el plenari del Parlament del 19 d'octubre per l'anul·lació de les sentències polítiques del franquisme.

De les Olimpíades de Barcelona, cal recordar l’episodi més trist i tràgic: la denominada “Operación Garzón”. Un atac directe a l’independentisme de l’època i un dels episodis més greus de repressió política contra un moviment, en aquells anys encara minoritari a Catalunya.

3 de desembre. Es complien 35 anys d’una de les accions repressives més importants contra l’independentisme català. 23 militants independentistes van ser detinguts de matinada i se’ls va aplicar la llei antiterrorista que havia estat aprovada pocs mesos abans al Congrés espanyol. Els detinguts van restar incomunicats i sotmesos a durs interrogatoris i a tortura i, finalment, van ser posats en llibertat.

El 14 de febrer ens arribava, segurament, la notícia més trista de l’any: la mort de Muriel Casals amb qui vaig tenir el gran honor de compartir molts moments: Moments extraordinaris.  Moments de tensió i de festa. Moments de feina i d'alegria. Moments, sobretot, d'esperança i il·lusió. “Nosaltres som el somni”, Muriel.

Durant el mes d’abril, ens  va deixar el periodista i fundador de la revista Canigó, Xavier Dalfó i el mes de juliol, el mateix dia que el TC declarava inconstitucionals les estructures d’Estat de Catalunya, ens arribava la notícia de la mort de l’Enric Castejon, de l’ANC de l’Esquerra de l’Eixample. Uns dies més tard, ens deixava la Maria Victòria, la dona del Josep i mare del Santi Pons, de Roda de Ter.

Massa adéus a molts companys i companyes. Persones entranyables, homes i dones, lluitadors i lluitadores incansables amb qui vam començar aquest camí junts, però que malauradament no n’han pogut veure el final.

Un any intens. Pel que fa al procés, millor que l’anterior. Som en el bon camí i ens ho demostra una de les darreres notícies de l’any: “Junts pel Sí i la CUP presenten la llei de transitorietat: Catalunya es constitueix en república”. La negociació del contingut de la llei ha estat portada amb secretisme durant l'últim mig any. Els nostres representants fan la feina.

L’any 2017 serà el definitiu. Serà l’any en què trencarem els ous, de la manera més delicada possible, per poder fer la nostra pròpia truita. És el moment, doncs, de la confiança, de la mútua confiança entre tots els independentistes.

Confiança i coratge... Endavant i bona feina!