Fins fa ben poc, i en alguns encara es manté, els manuals escolars d’història ens deien que La Decadència era el període històric que comença amb l’edat moderna (segle XVI) fins a la Renaixença Catalana del segle XIX.
De fet, el terme no deixa de
ser un invent dels renaixentistes perquè si existia una Renaixença era obvi que
veníem de segles d’obscuritat, de segles de “decadència”. La historiografia de
l’època va establir, doncs, una particular visió dels segles anteriors com una
llarga etapa d’estancament material i social que inicia la seva recuperació a
finals del segle XVIII amb el moviment renaixentista.
Hem hagut de conviure, doncs,
amb una historiografia oficial que ens ha acostumat a una visió negativa de la
història de la nació catalana que enfonsaria les seves arrels en aquell 1333,
lo mal any primer, passant pel 1348, l'entrada de la pesta negra a Europa pel
port de Barcelona, la fallida de la banca privada i l'assalt al call de
Barcelona el 1391. Continuant el segle
XV, amb la fi de la casa comtal dels Barcelona i el pacte/traïció de Casp el
1412 per introduir un llinatge suposadament castellà a la corona catalana.
Després, la guerra civil catalana de 1462-72, la caiguda de Constantinoble i el
tancament de la ruta de la seda i la posterior descoberta castellana
d'Amèrica...
La decadència comercial, la
decadència cultural, la decadència econòmica, la decadència demogràfica, la
guerra dels Segadors i la decadència política... El segle XVIII amb la derrota
del 1714 i la decadència social. Sempre la mateixa paraula ressonant de manera
constant: DECADÈNCIA.
És particularment sospitós
l’interès a subratllar la decadència de la societat catalana d'abans de 1714
per afirmar tot seguit que el progrés i la modernitat arribà amb l'entrada dels
borbons. Una entrada, cal recordar-ho, a sang i foc, amb la repressió i
consegüent exili massiu de la classe dirigent, l'espoli dels seus béns,
dominis, títols i honors, la repressió ferotge que comportà socarrar ciutats
senceres, abolir les Corts, la Diputació del General, el Consell de Cent i
totes les institucions de govern local. La victòria borbònica que va imposar el
cadastre i els Decrets de Nova Planta que destruïen set-cents anys de
constitucionalisme i dret públic. Tot això, a canvi d'imposar la compra de
càrrecs i instaurar un règim militar de corrupció generalitzada que va destruir
un sistema polític que s’havia avançat al més modern d’Europa: l'anglosaxó.
A mesura, però, que anem
examinant documents, ens apareix una realitat completament diferent, que brilla
fins i tot en el període més complicat de la nostra història. L’examen de les
fonts que ens han arribat ens descriuen una realitat social catalana de gran
desenvolupament que mercès al treball del nostra convidat d’avui podem
contrastar amb la historiografia oficial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada