La
sardana és la dansa més bella
de
totes les danses que es fan i es desfan...
Qui no ha escoltat alguna
vegada aquest poema de Joan Maragall, La Sardana.....
L’agost de 2012, en motiu de
la nominació d’Arenys de Munt com a
Ciutat Pubilla de la Sardana 2013, l’Ajuntament va publicar una breu història
de la sardana que, entre altres coses, deia:
"Encara que l’apel·lació
de sardana, com a ball, es troba escrita ja des de mitjans del segle XVI, la
sardana tal com actualment es coneix és relativament moderna. No tenim notícies
exactes de com era el ball de la sardana en seu origen ni de com es ballaven
les que se citen en els documents del segle XVI al XIX. El que sabem és que al
segle passat, juntament amb el contrapàs, es ballava la sardana curta, que va desaparèixer
just en el moment en què la sardana anomenada “llarga”, que és l’actual, es va
imposar popularment. La sardana, com a ball dels catalans, s’inicia amb la
reforma de la cobla i amb l’estructura musical que realitzà Pep Ventura a la
dècada del 1840 al 1850."
La nostra convidada d’avui,
que tot seguit us presentarem, és autora de la primera tesi doctoral centrada
específicament sobre la figura de Pep Ventura i les sardanes del segle XIX. Una
tesi molt interessant que, entre altres, ens fa descobrir la significació
política i social de la sardana, la sardana llarga o moderna, desenvolupada a
l'escalf de les idees revolucionàries de la segona meitat del segle XIX,
especialment en la regió nord oriental del Principat de Catalunya que
s'articula en l'eix Figueres- Perpinyà capitals de l'Empordà i el Rossellonès.
Una regió on floreix el republicanisme federal versus el carlisme i on la
sardana simbolitzarà la revolta popular i el clam d'unes generacions que malden
per modernitzar el país, en el període previ a l'esclat del catalanisme
polític.
Per tant, a final de segle
XIX, tal com explica l’autora de la tesi, el catalanisme conservador va haver
d'absorbir i neutralitzar els emblemes dels republicans i transformar-los en
símbols nacionals. Per això, el procés de construcció del mite de Pep Ventura
va haver d'incloure, necessàriament, una depuració de títols, com La Sonanbula,
Quiéreme niña hermosa o El diablo en el poder.
A LA CLAU de la nostra història d’avui conversarem amb l’autora
d’aquesta tesi, l’Anna Costal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada