La vida al Marroc (5. La immigració marroquina a Catalunya)

Tots els homes entrevistats provenen de zones pobres, molt pobres, del Marroc. Pobles com Talandaoued on, ens expliquen, no hi ha carreteres, sinó només camins de terra. Ells ens parlen sobretot de l’escola i de la sanitat. Es refereixen als col·legis de la següent manera: “hay cinco barracas allí para que estudien los niños.”

Talandaoued està format per unes dues mil cases. No és, doncs, un poble petit, però el sistema sanitari és del tot precari. En parlen amb patiment, perquè diuen que només compten amb una mena d’ambulatori que fa les vegades d’hospital. No sembla ser el lloc més recomanable al qual acudir en cas de malaltia greu. Els queda l’alternativa d’anar a l’hospital de l’Estat, però l’únic mitjà de transport amb què compten és un burro, el mateix que utilitzen per treballar al camp. Un treball que no els dóna gairebé ni per menjar. Hi ha molt poca feina i dolenta. Tampoc els queda l’alternativa de marxar a la capital, perquè són gent sense estudis i, a Rabat, diuen, només hi va la gent que té una carrera.

Els homes amazigs pateixen una situació força similar. Ells viuen a la zona sud del país, en un poble fronterer amb Algèria. És una regió àrida, seca, sense aigua. Els habitatges no disposen d’aigua corrent, no hi ha electricitat, ni xarxa de mòbil. La feina es troba al camp, un camp que dóna molt poc, totalment insuficient per viure. Els serveis també són escassos i deficients. Hi ha escola, però només arribar fins a l’equivalent dels estudis primaris. El metge del poble –un metge per a set mil persones- només els serveix per solucionar petites malalties, però per qüestions més greus –em parlen molt de les dones embarassades- no disposen d’hospital i el més pròxim es troba a dos-cents quilòmetres. “Si te pica un escorpión por la noche, vas a morir allí, sí...”

Volen marxar, perquè en els seus pobles no poden garantir una vida digna a la seva família. En molts casos no els poden garantir ni l’alimentació diària. A la capital, hi ha gent que viu bé, però per a ells tampoc és la solució; trobar feina és també força difícil per a una gent que, en la majoria dels casos, només ha pogut cursar els estudis primaris. A més, la corrupció està a l’ordre del dia. Em parlen d’agents del govern que cobren comissions per tal de facilitar-vos alguna mena de treball. Han de marxar: “viene aquí en patera... juega la vida o una pierna... morir... buscar la vida hasta llegar a Barcelona.”

De les tres dones entrevistades, dos provenen de capitals importants i la seva situació social és força diferent. Pertanyerien a aquesta part de població que “vive bien, tiene fàbrica, todo... el mar... la casa buena... e todo.”