Shakespeare
disposava, entre altres virtuts literàries, del do, de l’habilitat en l’ús de
la metàfora. En El mercader de Venècia, se n’hi poden trobar tres, de
metàfores: la de la lliura de carn, la de l’elecció dels tres cofres i la dels
anells.
L’explicació
a la metàfora de la lliura de carn la podem trobar, potser, en l’escena I de
l’acte IV quan en el judici, i per defensar amb arguments la seva petició, Shylock exposa al Dux la relació que per a
ell existeix entre el que demana –la lliura de carn d’Antonio -i els esclaus
propietat dels nobles venecians. Shylock acaba dient:
Aquesta
lliura de carn que us demano
És
meva; l'he comprada molt cara, i vull tenir-la.
I,
si me la negueu, ai de les vostres lleis!
Els
decrets de Venècia ja no tindran cap força.
La lliura de
carn d’Antonio és el seu esclau i els esclaus venecians no són per als seus amos res més que tantes
altres lliures de carn. D’aquesta manera, Shylock no només exigeix allò que per
llei li pertoca, sinó que fa una condemna explícita de la hipocresia cristiana
que manté l’esclavitud i, amb ella, la potestat d’un home de disposar de la
vida d’altri. Ni més ni menys que el que demana Shylock amb el compliment del
contracte.
Diverses són
les lectures que es poden fer de la metàfora dels tres cofres. Una, potser la
més òbvia, seria de quina manera cal valorar les persones. Les persones poden
tenir unes qualitats externes que, a vegades, són les més fàcils d’observar i
també d’apreciar. Com a valors externs, però, poden ser només superflus,
ficticis i formar part d’un embolcall, potser bonic, potser atraient, però que
en el fons no és res més que un continent que el temps, les situacions i els
anys poden arribar a marcir. Existeixen,
però, un altre tipus de valors més difícils de detectar i d’apreciar. Uns
valors que són vertaders i permanents, que no depenen per res de l’embolcall
amb què puguin estar adornats i que són el contingut, els que formen i
configuren la realitat de les persones: els valors i les qualitats internes de
l’ésser humà.
S’han donat
altres lectures, si més no interessants i curioses, a la metàfora dels cofres.
Freud, l’any 1913, presentava aquesta metàfora en el context d’un mite astral.
El psicoanalista relacionava el cofre d’or amb el sol i amb el príncep de
Marroc. El de plata es relacionaria amb la lluna i amb el príncep d’Aragó i el
de plom amb l’estel i amb Bassanio. Aquesta lectura, que en principi no sembla
gaire lògica, podria ser-ho si tenim en compte l’època en què es va escriure
l’obra en què la concepció del món girava a l’entorn de l’home, la terra, el
sol la lluna i els estels. En el fons, però, Freud substitueix els cofres per
dones i, eliminant tot vestigi astral, hi busca una explicació purament humana:
un home, tres dones i una elecció. Una altra lectura ha estat la d'interpretar
els tres cofres com una figura, la de la mare en el curs de la vida d’un home.
Aquestes figures representatives de la mare serien: la mare pròpiament dita,
l’esposa i la mare terra que l’acull després de la mort.
La metàfora dels anells té relació amb el judici
pròpiament dit. En el judici, Shylock demana que es compleixi la llei al peu de
la lletra, és a dir, demana que la lletra de la llei sigui la que prevalgui
sobre l’esperit. El cas dels anells és força similar. La metàfora demostra que
és molt important el fet de guardar una promesa, però al mateix temps reconeix
que allò que és important de veritat són els fets i no les paraules.
L’important és l’amor i no la promesa. L’important és l’esperit i no la lletra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada