De nou, em veig obligat a fer una
prèvia abans de començar. La mateixa que ja vaig fer després de l’1 d’octubre: Des
de fa mesos insisteixo que és el moment de la confiança. Fins ara, aquesta
confiança no ha estat decebuda per ningú. Després de la proclamació de la
independència, cal continuar mantenint
al màxim aquesta confiança. I afegiria, si m’ho permeteu, que no ens queda
altre remei...
Dit això...
Divendres, vam fondejar davant
les costes d’una de les nostres Ítaques. La Ítaca moltes vegades somniada de la
independència i la República catalana. És el moment de recordar els versos de Kavafis:
I si la trobes pobra,
no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has
fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut
comprendre què volen dir les Ítaques
Hem arribat a la Ítaca anhelada
i, passada la joia inicial, sembla que Ítaca no respon a la imatge que ens
havíem dibuixat en els nostres somnis.
Tot es va iniciar dijous quan, durant
unes hores, la confusió, la incertesa, el dubte es va apoderar de la majoria de nosaltres. Alguns,
no gaires, ja deixaven de confiar i abocaven la seva indignació en el beneït -i
maleït- terreny de les xarxes.
Finalment, però, va ser una tempesta d’estiu i tot va tornar ben aviat al camí
que ens havia marcat l’1 d’octubre. Potser algun dia sabrem si tot plegat va
ser una gran estratègia política o un lleuger tremolor de cames davant la
decisió final.
Divendres, el Parlament de Catalunya, obeint el mandat
democràtic sorgit de les eleccions del 27 de setembre de 2015 i del referèndum
d’autodeterminació del passat 1 d’octubre, va proclamar la independència de
Catalunya i va iniciar el procés constituent cap a la nova República catalana.
Sempre hem dit que declarar la independència és senzill, el
que és complicat és exercir-la, controlar el país i actuar com un estat
independent. Sincerament penso que, ara per ara, només hem fet una declaració d’independència,
però encara no controlem res.
Veurem què passa en els propers dies i quin és el camí que
empren el Govern i la majoria parlamentària. Veurem, sobretot, si som capaços
de continuar controlant els Mossos, peça clau en la consolidació de la nova
República. Veurem quines són les passes fa el Govern i cap a on van dirigides.
El llenguatge que els polítics i els mitjans públics han fet
servir durant les 48 hores que han seguit a la proclamació de la independència no
és el llenguatge que correspondria a una República independent. Algunes frases
són ambigües i poden tenir interpretacions força diferents.
En el missatge institucional d’ahir, el llenguatge del
president Puigdemont no va canviar del que podia tenir dos dies abans. La frase
“El missatge que us voldria adreçar és que tinguem paciència, perseverança i
perspectiva. Per això tenim clar que la millor manera per defensar les
conquestes assolides fins avui és l’oposició democràtica a l’aplicació de
l’article 155...” pot indicar-nos quina és ara per ara la prioritat: impedir que
s’apliqui el 155.
L’article d’avui del vicepresident Junqueras també ens deixa
algunes frases que poden despertar dubtes i incògnites:
“Els propers dies haurem de prendre decisions i no sempre
seran fàcils d’entendre. Necessitem una estratègia compartida que deia Albano
Dante Fachin...”
“[...] potser hi haurà moments d’incerteses, de dubtes o de
contradiccions entre allò que volem i el camí que escollim en cada fase per
arribar-hi [...]”
“No tenim cap altra opció que seguir endavant, que acumular
forces, que seguir carregant-nos de raons, de compartir neguits i alegries,
fracassos i esperances, de saber encaixar els cops per tornar-nos a alçar,
sense renunciar mai a les urnes per validar la República, i preparant alhora
uns futurs comicis municipals que han de ser claus en l’assentament d’aquesta
República.”
Sempre havíem dibuixat un escenari en què, després de la
proclamació de la independència, la ciutadania ocuparia places i carrers en
defensa de la nova República. Divendres, la gent va ser dirigida cap a la plaça
Sant Jaume per “celebrar una festa” i, després, tothom a casa.
Les estratègies em sobrepassen. Haig de confessar que no hi
entenc en la matèria i que, forçosament, haig de dipositar la confiança en els
que –presumptament, hi entenen. Em considero un simple activista i és des d’aquesta
posició que molt em sembla que la independència - i menys la República, encara
no han arribat.
L’objectiu, ara per ara, és lluitar contra la implantació del
155. Impedir que el President i el Govern siguin destituïts i que el Parlament
es dissolgui. En els propers dies començarem a escoltar veus que ens proposaran
acceptar les eleccions del desembre. Alguns, potser, i com diu el Vicepresident,
per “validar la República”. Altres, per construir una candidatura única
encapçalada pels presos polítics, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, que, en el
fons, tindrà també l’objectiu de consolidar o “validar” la República.
Mentre tot això arriba, però, cal o oblidar que tenim presos
polítics i que Jordi Sánchez i Jordi Cuixartn(el dos únics empresonats de
moment a causa del procés) romanen en una presó espanyola i amb molt poques
possibilitats de, ara per ara, quedar en llibertat.
Potser estigui equivocat i el desenvolupament dels propers
dies em desmenteixi. Tant de bo. Potser el que passi obeirà, de nou, a una gran
estratègia política –per a molts rocambolesca i que genera confusió- que ens ha
de portar a la independència real i a la consolidació efectiva de la República.
“Pobra, no és que t’hagi enganyat...” És que la Ítaca que
somniàvem queda lluny encara i el camí encara és llarg “ple d’aventures i de
coneixences” i ple de dificultats.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu
Procurem, doncs, no portar dins nostra
els monstres de la desconfiança i del desànim. “I som on som; més val saber-ho
i dir-ho i assentar els peus en terra...” I una vegada assentats, ferms i
dempeus, continuem la lluita fins a la victòria final.
Ens trobem al carrer!
