Mil anys de constitucionalisme català (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)

Des del segle IX fins ben bé el XV, el sistema polític, econòmic i social que va dominar Europa va ser el feudalisme.

El rei, per la gràcia de Déu manava de manera absolutista sobre el seu reialme. El millor exemple és la dita castellana “Ley es lo que manda el rey”. La població, coneguts com a súbdits no tenia cap altre representant a la cort que els defensés dels abusos feudalistes i impositius. La “justícia” restava en mans dels senyors feudals, autèntics senyors de la guerra.

A diferència de Castella i de molts altres regnes, a Catalunya el règim imperant era el pactisme. Predomina el costum sobre la fórmula legal escrita “Tracte és tracte” i “Tractes rompen lleis”

Per primer cop a Europa el rei legisla d’acord amb els estaments representats a les Corts. Les legislacions que es promulguen s’anomenen Constitucions de Catalunya, normes promulgades pels comtes de Barcelona i aprovades per les Corts Catalanes. 

Les constitucions es diferenciaven dels «capítols de cort» i «actes de cort» pel fet d'aparèixer com a iniciativa del comte, sotmesa a l'aprovació dels braços en les Corts, fet sense precedents a Europa. Tenien preeminència sobre les altres normes legals i només podien ser revocades en les corts generals del Principat. Les constitucions podien modificar fins i tot els Usatges i els privilegis, encara que fossin irrevocables. Com a dret paccionat no podien contradir-se per decrets o sentències reials.Des del segle XIII el rei és un component més de les Corts junt amb els anomenats tres braços de corts: l'eclesiàstic, el militar o noble i el reial o de les viles (els síndics).

Les primeres constitucions catalanes són les de Les Corts de Barcelona del 1283. Les últimes van ser promulgades per Les Corts de 1702.

Les Constitucions catalanes van anar evolucionant amb els anys fins arribar a ser més avançades que moltes de  les lleis de l’Europa del segle XIX. A principis del segle XVIII disposaven ja de molts dels mecanismes d’un text jurídic modern, com ara limitacions i separacions de poder o la previsió de la seva pròpia reforma.