La senzillesa de les Ítaques (Has de pregar que el camí sigui llarg...)

Í

Has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d'aventures, ple de coneixences

Carles Riba, el 1962, descobria per a la llengua catalana la poesia de Kavafis, poeta en llengua grega que va néixer el 1863 a Alexandria i que va morir, a la mateixa Alexandria, el 1933. La  seva poesia és senzilla, centrada bàsicament en dos temes: l’amor homosexual i l’exaltació de l’hel·lenisme mitjançant la mitificació de la seva ciutat natal: Alexandria.

Kavafis, i sobretot el seu poema Ítaca, va ser conegut popularment gràcies a la versió que Lluís Llach en va fer en el seu treball musical amb el mateix nom. Llach també va fer una versió lliure del poema de Kavafils El vell.

Sempre m’he sentit atret pels clàssics i pels mites. Sobretot m’han apassionat els poemes homèrics de la Ilíada i l’Odissea. La Ilíada, poema èpic escrit per Homer el segle VIII A.C. que relata els 51 dies del setge de Troia per part de les tropes gregues. L’Odissea, també d’Homer, que relata les aventures d’Odisseu (Ulisses) en el viatge de retorn a la seva pàtria natal: Ítaca.

Kavafis va prendre com a espurna de la seva inspiració el trepidant viatge del retorn d’Ulisses a la seva enyorada Ítaca per compondre un poema senzill, íntim, meravellós... Un poema que utilitza l’aventura homèrica d’Ulisses per comunicar-nos un fet tan transcendental com el mateix sentit de la vida.

Ítaca, aquesta petita illa de Grècia, a la mar Jònica. Una illa petita, d’uns 25 Km de llarg per uns 6 d’amplada i una població de 3.200 habitants. Famosa, sens dubte, per ser la pàtria d’Ulisses, el personatge èpic d’Homer.

Kavafis, però ens ofereix una nova visió d’Itaca i del viatge d’Ulisses. Ítaca esdevé a través dels versos del poeta la vida mateixa, o millor dit encara, el sentit de la vides, així en plural perquè en el trajecte de l’ésser humà des que neix fins que mor, hem de viatjar per diversos camins, diferents trajectòries, objectius múltiples. Resumint: vides múltiples, Ítaques múltiples.

Perquè aquesta és la gran diferència entre les diverses existències: El viatge, els viatges, entre la vida i la mort.

És el viatge –els viatges- el camí fins arribar a cadascuna de les nostres particulars Ítaques. Per aquest motiu, el poeta demana i desitja “que el camí sigui llarg i ple d’aventures i de coneixences”. Malaurada, doncs, la persona que faci aquest viatge buit d’aquestes “aventures i coneixences” que anhela Kavafis.

En el nostre trajecte cap al nnostre destí comú, doncs, haurem de viure diverses Ítaques que ens acompanyaran durant el viatge. Ítaques que haurem de desitjar que siguin també moltes, perquè elles seran les que donaran el sentit a la nostra vida i l’ompliran de contingut.

Cadascú ha tingut, té i tindrà les seves pròpies Ítaques. Aquells objectius a mitjà o llarg termini que ens proposem assolir. L’objectiu, l’Ítaca somiada acaba sent el menys important perquè el que realment ens omple, el que realment acaba sent definitiu és el camí que hem de fer per arribar-hi. El camí és la vida mateixa, els obstacles que hem de superar, els esforços i el temps que cal dedicar, les alegries i les tristeses, els èxits i els fracassos, allò que és bo i allò que és dolent, quan caiem, quan ens aixequem... El camí, el viatge és quan realment estem VIIVNT, així, en majúscules. Fins i tot, si no arribem a l’illa, si no podem desembarcar en l’Ítaca desitjada, podrem sentir-nos satisfets si el viatge ha estat profitós, si hem viscut mil aventures i hem après dels que saben.

Que siguin moltes les matinades d'estiu

que, amb quina delectança, amb quina joia!

entraràs en un port que els teus ulls ignoraven [...]

[...] que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,

per aprendre i aprendre dels que saben.

Aprendre... l’aprenentatge continu que ens proporciona, si el sabem aprofitar, el viatge. Aprenem de tot, d’allò que és  bo i d’allò que és dolent; d’allò que ens complau i ens fa sentir feliços, però també de les dificultats, dels fracassos i de les decepcions. Si en sabem, si tenim la mentalitat ben oberta, aprendrem sempre dels altres.

Els Lestrígons i els Cíclops,

el feroç Posidó, mai no serà que els topis

si no els portes amb tu dins la teva ànima,

si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Res pot deturar el nostre viatge –els nostres viatges- cap a ïtaca. Ni els gegants Lestrígons,  encara que tinguin un sol ull al front com els Cíclops;  ni tan sols el fill de Cronos i de Rea, el déu dels oceans, Posidó, ens podran aturar. Aquestes criatures només ens podran detenir si les portem dins nostre, si les convertim en reals. Els monstres de la por,  de la irresponsabilitat, de la ignorància volguda, del desdeny, de l’odi, del prejudici, de la manca d’amor o de la incapacitat d’estimar, són els únics gegants i déus, creats per nosaltres mateixos, que ens impediran continuar el viatge.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.

Has d'arribar-hi, és el teu destí.

Però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys

i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.

Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.

Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.

Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,

ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques

El viatge... Els objectius, els anhels, els desitjos.... Viure intensament... En paraules d’Abraham Lincoln “Al final el que de veritat importa no són els anys de vida, sinó la vida dels anys”.

Osho, gurú indi que va crear el moviment místic que du el seu nom. Deia:  "L’objectiu no es troba al final del camí, sinó que hi és present en tot el recorregut; en cada moment i en cada pas és on es troba el final, on es troba l’objectiu. No és pas que l’assoleixes en arribar al final del camí, sinó que, en tot moment, siguis on siguis, si ets en el camí, ets en el teu objectiu, ets a la meta."

Ítaca és l'objectiu, és la meta, és l’excusa. Ítaca no és el més important. Ítaca és el motiu que ens impulsa a iniciar el viatge, que sempre serà incert, però que esdevindrà l’autèntic sentit de la nostra vida.

Sóc Odisseu Laertíada, tan conegut entre els homes per les meves astúcies; i la meva glòria arriba al cel. Itaca és aspra, però cria bons minyons, i jo no trobo res de més dolç que la pàtria.