En
els diversos programes que hem anat emetent de LA CLAU de la nostra història, n’hem
dedicat més d’un al tema de la Inquisició i la censura castellana durant el
segle XVI.
Va
ser en aquest segle quan es van començar a dictar disposicions reials que establien
un control ferri sobre les idees i sobre les publicacions. Només així es pot
explicar com la llengua catalana que era (conjuntament amb el llatí) la llengua
hegemònica en la producció editorial, la cultura i les lleis a les ciutats de
Barcelona i València. pràcticament d’un dia per l’altre, desaparegués de tots
aquests àmbits i fos substituïda pel castellà.
Durant
aquells anys, les lleis de l’Estat sobre la censura, tan estudiades i
comentades per molts especialistes, van permetre la traducció i la desaparició
de les millors obres de la nostra cultura escrites en català.
En Francisco de Quevedo va escriure les
seves anomenades "premáticas", que consistien en una burla de les pragmàtiques
reals, textos amb els quals una autoritat dictava determinades lleis.
Habitualment eren textos satírics, però en una d’aquestes pragmàtiques, atribuïda fins fa ben poc al mateix Quevedo, titulada
“La Premática que este año de 1600 se ordenó” hi podem trobar un text molt
diferent, allunyat de tota mena de sátira: :
A ciertas persones,
les rogamos por cortesía y si es importante, con imperio, que seis meses
después de dada esta nuestra carta y cédula, contando desde el día que se
notificare, no usen ni puedan usar de los vocablos y modos de decir que por
ésta se les veda; y haciendo lo contrario, se les agravarán y darán las penas
merecidas.
Un document que semblava prohibir, entre
altres, les formes d'expressió amb rima:
els refranys, les lletres de joies, i pràcticament la poesia en general.
Aquesta pragmàtica acaba així:
“Con esta suma de
recordación estará más tratable la gente, si huyen estos modos de decir, de
suerte que no den nota de su mudanza de lenguas, para lo cual damos dos meses
de dispensación y para que mejor aprendan a huirlos”.
“Expressions
com “A raíz del estómago” (traducció inadequada "d’arran de"). “A boca de noche”, “El
estado de las cosas” i molts altres semblen catalanades escrites per escriptors
que no coneixen prou bé el castellà... i “que dan nota de su mudanza de lenguas”
que, evidentment, cal corregir ràpidament.
A LA CLAU d’avui parlarem sobre el la
traducció sistemàtica del català al castellà a partir de l’estudi de tot un
seguit de mots, expressions i girs lingüístics usats en obres dels segle XVI i
XVII.
