En la tesi doctoral Ermesèn, vida y obra de la condesa. Estudio
histórico de la documentación. C-977 +1 marzo de 1058 [1],
referint-se la vida d’Ermessenda de Carcassona, esposa del comte de
Barcelona Ramon Borrell, fa una interessant aportació sobre com es desenvolupava
el matrimoni entre nobles durant el segle X.
En el text es fa referència que
Ermessenda havia deixat clar en algun que altre document que allò que és de la
seva propietat ho és per dret, perquè així ho dicta la llei goda.[2] Aquesta llei que cita la
comtessa es remunta al passat germànic on aquests pobles s’acostumaren a
acordar, en favor de la futura esposa i per tal d’equilibrar el dot patern, un
dot que s’afegís a la Morgengabe o regal
del matí,[3]
que el marit oferia, en privat, a la seva dona després de consumar el
matrimoni. Una donatio propter nuptias. A
partir d’ara, la concessió del dot es farà abans del matrimoni, donatio ante nuptias, mitjançant la
signatura d’un document i davant de testimonis.
Després de la concessió del dot venia
la desponsatio, és a dir, la petició
oficial de casament. La historiadora Régine Le Jan pensa que el dot no va
derivar de la Morgengabe, que era lliurada per compensar la
pèrdua de virginitat de la dona, sinó que només s’hi va ajustar. El dot, per a
Le Jan, prové directament del pretium
nuptiale o dot, que és una herència del dret romà.[4] Tant els romans com els
germànics exercien la donatio ante
nuptias que s’aplicava del pare a la filla en el cas romà o del futur espòs
a la núvia en els pobles germànics. La primera es feia per escrit i la segona
era un tracte oral.
El dot es va presentar com el fruit
nascut de la unió entre el pretium
nuptiale germànic i la donatio ante
nuptias romana. A partir de llavors, la donació va esdevenir directa, del
futur marit a l’esposa; i escrita, com
ho era la romana. [5]
El compromís de matrimoni, sponsus, de part del nuvi, comprometia
igualment i de manera voluntària la núvia amb el tua spontanea voluntate. El compromís es confirmava per un
concessió, scripturam sollemnitate, sempre
escrita i pública, d’un dot a la futura esposa. [6]
El procés de transformació va ser lent i llarg. Es va iniciar el segle VIII, quan l’Església i els carolingis van començar la lluita per imposar el matrimoni públic. La difusió del dot va acompanyar aquesta lluita contra les altres formes de matrimoni, legítimes o no, però que no es concloïen públicament. L’Església es va posar com a objectiu imposar la monogàmia i el matrimoni públic, és a dir, el que era consensuat i acompanyat del dot. La resta d’unions van quedar relegades al rang de concubinat i desproveïdes dels drets dels casaments legítims.
El procés de transformació va ser lent i llarg. Es va iniciar el segle VIII, quan l’Església i els carolingis van començar la lluita per imposar el matrimoni públic. La difusió del dot va acompanyar aquesta lluita contra les altres formes de matrimoni, legítimes o no, però que no es concloïen públicament. L’Església es va posar com a objectiu imposar la monogàmia i el matrimoni públic, és a dir, el que era consensuat i acompanyat del dot. La resta d’unions van quedar relegades al rang de concubinat i desproveïdes dels drets dels casaments legítims.
La cristianització del model
matrimonial dictaminava que l’esposa cristiana havia de ser la responsable del consortium, de la possessió comuna,
conjuntament amb el seu marit, ja que n’era la seva consellera. L’esquema
reflecteix la imatge que l’Església ha buscat durant segles: la d’un esposa
consellera del marit. Dins d’un societat violenta com la medieval, dominada
pels homes, el consortium conjugal
representava una comunitat moral, afectiva i material que en cap cas
significava una igualtat total entre els esposos, ja que la dona quedava sempre
sota la tutela i la protecció, sota el mundium
del seu marit.[7]
Les transformacions que es van produir en les lleis i en els costums que envoltaven els casaments de la noblesa medieval s’expliquen per la cristianització de la societat de l’època. En acceptar el dot del marit, la núvia prenia el compromís d’unir-se-li i, d’aquesta manera, es creava una reciprocitat completa.
Les transformacions que es van produir en les lleis i en els costums que envoltaven els casaments de la noblesa medieval s’expliquen per la cristianització de la societat de l’època. En acceptar el dot del marit, la núvia prenia el compromís d’unir-se-li i, d’aquesta manera, es creava una reciprocitat completa.
D’altra banda, el dot assegurava el
poder domèstic de l’esposa, a un nivel similar de l’antiga Morgengabe, i confirmava el poder de l’esposa sobre la casa.
[1] Tesis
doctorales en red. Dins de:
http://www.tesisenred.net/TESIS_UAB/AVAILABLE/TDX-1124104-170009//fjgr1de2.df
[2] […] Aduenit mihi Raimundo, comiti, per genitores meos, et mihi Ermesindi comitisse, per uocem quan leces gotice dant uxoribus comitum in illorum rebus […]
[3] Terme germànic.
[4] Le Jan, Régine. Aux origines du doaire medieval (V-X siècle) a Femmes, pouvoir et societé dans le Aut. Moyen Age. Ed. Picard. París, 2001, pàg. 51-67
[5] Tesis doctorales en red. Dins de:
[2] […] Aduenit mihi Raimundo, comiti, per genitores meos, et mihi Ermesindi comitisse, per uocem quan leces gotice dant uxoribus comitum in illorum rebus […]
[3] Terme germànic.
[4] Le Jan, Régine. Aux origines du doaire medieval (V-X siècle) a Femmes, pouvoir et societé dans le Aut. Moyen Age. Ed. Picard. París, 2001, pàg. 51-67
[5] Tesis doctorales en red. Dins de:
http://www.tesisenred.net/TESIS_UAB/AVAILABLE/TDX-1124104-170009//fjgr1de2.df(Pàg. 43)
[6] Tesis doctorales en red. Dins de:
[6] Tesis doctorales en red. Dins de:
http://www.tesisenred.net/TESIS_UAB/AVAILABLE/TDX-1124104-170009//fjgr1de2.df.
(Pàg. 44)
[7] Íd. Pàg. 69
[7] Íd. Pàg. 69
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada