La dona a l'Alta Edat Mitjana. 2 (La institució matimonial en el segle X)

En la tesi doctoral Ermesèn, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación. C-977 +1 marzo de 1058 [1], referint-se la vida d’Ermessenda de Carcassona, esposa del comte de Barcelona Ramon Borrell, fa una interessant aportació sobre com es desenvolupava el matrimoni entre nobles durant el segle X. 

En el text es fa referència que Ermessenda havia deixat clar en algun que altre document que allò que és de la seva propietat ho és per dret, perquè així ho dicta la llei goda.[2] Aquesta llei que cita la comtessa es remunta al passat germànic on aquests pobles s’acostumaren a acordar, en favor de la futura esposa i per tal d’equilibrar el dot patern, un dot que s’afegís a la Morgengabe o regal del matí,[3] que el marit oferia, en privat, a la seva dona després de consumar el matrimoni. Una donatio propter nuptias. A partir d’ara, la concessió del dot es farà abans del matrimoni, donatio ante nuptias, mitjançant la signatura d’un document i davant de testimonis.

Després de la concessió del dot venia la desponsatio, és a dir, la petició oficial de casament. La historiadora Régine Le Jan pensa que el dot no va derivar de la Morgengabe, que era lliurada per compensar la pèrdua de virginitat de la dona, sinó que només s’hi va ajustar. El dot, per a Le Jan, prové directament del pretium nuptiale o dot, que és una herència del dret romà.[4] Tant els romans com els germànics exercien la donatio ante nuptias que s’aplicava del pare a la filla en el cas romà o del futur espòs a la núvia en els pobles germànics. La primera es feia per escrit i la segona era un tracte oral. 

El dot es va presentar com el fruit nascut de la unió entre el pretium nuptiale germànic i la donatio ante nuptias romana. A partir de llavors, la donació va esdevenir directa, del futur marit a l’esposa;  i escrita, com ho era la romana. [5]  

El compromís de matrimoni, sponsus, de part del nuvi, comprometia igualment i de manera voluntària la núvia amb el tua spontanea voluntate. El compromís es confirmava per un concessió, scripturam sollemnitate, sempre escrita i pública, d’un dot a la futura esposa. [6] 

El procés de transformació va ser lent i llarg. Es va iniciar el segle VIII, quan l’Església i els carolingis van començar  la lluita per imposar el matrimoni públic. La difusió del dot va acompanyar aquesta lluita contra les altres formes de matrimoni, legítimes o no, però que no es concloïen públicament. L’Església es va posar com a objectiu imposar la monogàmia i el matrimoni públic, és a dir, el que era consensuat i acompanyat del dot. La resta d’unions van quedar relegades al rang de concubinat i desproveïdes dels drets dels casaments legítims.

La cristianització del model matrimonial dictaminava que l’esposa cristiana havia de ser la responsable del consortium, de la possessió comuna, conjuntament amb el seu marit, ja que n’era la seva consellera. L’esquema reflecteix la imatge que l’Església ha buscat durant segles: la d’un esposa consellera del marit. Dins d’un societat violenta com la medieval, dominada pels homes, el consortium conjugal representava una comunitat moral, afectiva i material que en cap cas significava una igualtat total entre els esposos, ja que la dona quedava sempre sota la tutela i la protecció, sota el mundium del seu marit.[7] 

Les transformacions que es van produir en les lleis i en els costums que envoltaven els casaments de la noblesa medieval s’expliquen per la cristianització de la societat de l’època. En acceptar el dot del marit, la núvia prenia el compromís d’unir-se-li i, d’aquesta manera, es creava una reciprocitat completa. 

D’altra banda, el dot assegurava el poder domèstic de l’esposa, a un nivel similar de l’antiga Morgengabe, i confirmava el poder de l’esposa sobre la casa.

---

[1] Tesis doctorales en red. Dins de:

 http://www.tesisenred.net/TESIS_UAB/AVAILABLE/TDX-1124104-170009//fjgr1de2.df 

[2] […] Aduenit mihi Raimundo, comiti, per genitores meos, et mihi Ermesindi comitisse, per uocem quan leces gotice dant uxoribus comitum in illorum rebus […] 

[3] Terme germànic. 

[4] Le Jan, Régine. Aux origines du doaire medieval (V-X siècle) a Femmes, pouvoir et societé dans le Aut. Moyen Age. Ed. Picard. París, 2001, pàg. 51-67 

[5] Tesis doctorales en red. Dins de:

 http://www.tesisenred.net/TESIS_UAB/AVAILABLE/TDX-1124104-170009//fjgr1de2.df(Pàg. 43) 

[6] Tesis doctorales en red. Dins de:

 http://www.tesisenred.net/TESIS_UAB/AVAILABLE/TDX-1124104-170009//fjgr1de2.df. (Pàg. 44) 

[7] Íd. Pàg. 69