Aquest primer paràgraf ens dóna, a més, molta més
informació encara sobre la magna obra de l’escriptor barceloní. Bernat –el
personatge protagonista de Lo Somni-
ens adverteix molt subtilment que el somni –somnium-
que s’esdevindrà a continuació no
serà tal, sinó que es tractarà, atenent a la divisió que Macrobi[1]
fa dels somnis, un insomnium[2] o, fins i tot, una
aparició o visum[3]. Ho podem deduir
de la manera que Bernat s’adorm[4]
i que fa que el seu somnium pugui
interpretar-se com a fals i que, per
tant, no tingui cap significació o, si més no, no la que aparentment podem
arribar a deduir en una primera lectura. També podem arribar a aquesta
suposició si en fixem en la descripció que el Bernat personatge fa de la seva visió
–el visum- i dels personatges que hi
apareixen. Aquests són descrits com tres espectres i, dos d’ells, Orfeu i
Tirèsias, com dos hòmens de gran statura que
divergeixen, doncs, de les dimensions d’una criatura natural. [Els
antics sempre eren vistos com a gegants.] A més, el grup que visiona Bernat és
tempestuós i acompanyat de coses turbulentes i ell mateix ho està veient com si
encara no s‘hagués adormit. Aquesta forma subtil de narrar ens fa pensar en la falsedat del seu somni.
A l’Edat Mitjana, el Comentari de Macrobi sobre el Somni d’Escipió (veieu l’’annex, nota 1) permetia que els lectors llegissin aquesta obra ciceroniana com un somni que combinava les tres úniques classes de somnis que podien tenir significació de veritat: el somnium, la visio i l’oraculum. Bernat Metge, però, ens introdueix el seu somnium com una barreja d’insomnium i de visum, i d’aquests, segons Macrobi, no se’n podia extreure cap lliçó filosòfica.
A l’Edat Mitjana, el Comentari de Macrobi sobre el Somni d’Escipió (veieu l’’annex, nota 1) permetia que els lectors llegissin aquesta obra ciceroniana com un somni que combinava les tres úniques classes de somnis que podien tenir significació de veritat: el somnium, la visio i l’oraculum. Bernat Metge, però, ens introdueix el seu somnium com una barreja d’insomnium i de visum, i d’aquests, segons Macrobi, no se’n podia extreure cap lliçó filosòfica.
La literatura a l’època medieval – i per què no,
també ara?- era l’art de la intertextualitat, l’art de fer servir, amb amplitud
de coneixements i amb la màxima eficàcia estilística possibles, un conjunt de
textos prestigiosos llegats per la tradició. L’escriptor medieval els
utilitzava per tal de consolidar o reivindicar el seu elevat i influent paper
social. Així, els auctores són
considerats els mestres que cal imitar i dels quals, entre altres coses, es pot
aprendre a escriure.
Bernat Metge, dins d’aquests plantejaments generals,
fa un ús personal, individual i, -per què no?- pràctic de la literatura.
Seguint els models de clàssics catalans com Ramon Llull o Ramon Muntaner
projecta la seva individualitat –el seu jo
literari- en la seva obra per tal que aquesta projecció pugui servir de
valor exemplar, de model.[5]
L’autor de Lo Somni, ja des del
primer moment utilitza la primera persona per narrar els fets i ho fa a través
de la creació del seu alter ego literari,
el personatge protagonista Bernat, a qui cal evitar d’dentificar, si més no de
forma plena i sistemàtica, amb l’autor Bernat Metge. La justificació d’aquesta
literatura en primera persona la podem localitzar al final del llibre II.[6]
Sembla ser, doncs, que caldria llegir Lo Somni no com una autobiografia al peu
de la lletra, sino més aviat com una ficció literària que, a través d’una mena
de joc de transformació de la realitat, no es correspon exactament amb la
veritat. El personatge Bernat és, sens dubte, proper a l’autor Bernat Metge,
però no igual necessàriament. Bernat Metge, l’autor, és el que imagina, el que crea el personatge
protagonista Bernat.[7]
Ens trobem, doncs, davant una obra literària
concebuda sobre models diversos. El Metge autor manlleva i cita una enorme
quatitat de textos, ja que sembla ser que més de la meitat del diàleg no és
original (vegeu l’annex, nota 2). És
un model nou de literatura en vulgar a la qual s’arriba mitjançant la
transformació de la traducció dels autors llatins o italians.
[1] Los Somni de Bernat Metge
manté una relació molt directa amb el Somni
d’Escipió, un episodi de De Republica
ciceronià i amb el comentri neoplatònic que en va fer Macrobi.
[2] L’insomnium és una rèplica
de les afliccions que aquell que somnia ha tingut durnt el dia.
[3]
Els visum són els somnis que es
produeixen quan, en el primer estadi de la son, algú que es creu encara despert
imagina espectres divergents, ja sigui pel seu aspecte o les seves dimensions,
que giren al seu voltant de forma tempestuosa o trubulenta.
[4]
Sobtadament, sens despullar... en aquella
que malalts o famejants solen dormir.
[5]
Ramon Llull, el jo al servei de Déu,
de la conversió dels infidels i de la reforma moral de la humanitat. Ramon
Muntaner, el jo al servei d’enaltir i
enfortir el casal d’Aragó, el seu déu terrenal. Sense oblidar el pare d’aquest tipus de literatura: Jaume
I.
[6]
Quan Joan I diu: Jo t’he de dir encara,
si et recorda, perquè són vengut en aquesta presó (llibre II, 8, pàg. 103).
Aquest fragment no intenta només demostrar la innocència de Bernat i els seus
amics, sinó que també intenta explicar el perquè de la redacció de Lo Somni: los ne seguirà gran profit...E si
en escrits ho volies metre, ja se’n seguirà major profit en los temps
esdevenidors a molts, de què hauries gran mèrit ( llibre II, 10, pàg. 105).
[7]
De fet, Lo Somni és ben bé la quarta
obra en què Metge construeix una ficció que justifica la integritat moral del
seu personatge, del seu alter ego.
