Avui fa dos anys que va morir Jordi Carbonell, filòleg, polític, patriota, lluitador per la independència i la llibertat.
En aquests temps difícils i convulsos, trobem a faltar aquelles persones amb categoria de líders polítics, intel·ligents, de pensament i discurs clar, de cor valent i arriscat. Trobem a faltar persones com en Jordi Carbonell.
El 2010 va publicar el seu llibre de memòries que va titular "Entre l'amor i la lluita", un títol que expressa a la perfecció la vida del protagonista. Serveixin com a record i homenatge dos textos. El primer, la sinopsi de les seves memòries. El segon, un poema escrit per ell mateix.
Per evitar que la història
l'escriguin sempre els vencedors calen contribucions com aquestes memòries de
Jordi Carbonell, esperades per la importància de la seva trajectòria vital i
pel seu temperament franc i noble. Carbonell, que va viure molts anys a
Liverpool i a Sardenya, ha mantingut un compromís amb la seva llengua i el seu
país que l'ha portat en dues ocasions a la presó Model, la primera de les dues
per parlar sempre en català. L'any 1963 va rebre l'encàrrec de dirigir la Gran
Enciclopèdia Catalana, però el 1971 en va ser cessat, en una decisió polèmica.
Va ser un dels fundadors de l'Assemblea de Catalunya, en representació de la
qual va intervenir en la commemoració de l'11 de setembre a Sant Boi, on va fer
famosa la frase "Que la prudència no ens faci traïdors". Durant la
Transició política va situar-se al marge del pactisme possibilista. Va ser el
principal líder de Nacionalistes d'Esquerra, ha participat en els moviments
independentistes de les últimes dècades i del 1996 al 2004 ha estat president
d'ERC. Avui, Jordi Carbonell és un símbol de la resistència política i cultural
catalanes i un home respectat per persones de tot l'espectre ideològic.
A DAVID ROSENTHAL
Poeta nord-americà, traductor del
Tirant a l’anglès, que, frèvol i malalt de mort, ha
vingut
de Nova York a Barcelona a dir el seu darrer
adéu a Catalunya i als seus amics Catalans
La nit omple amb tendresa tot racó,
ara que marxes.
Fuig la ciutat que estimes
i aquest dolor nocturn ho emplena tot.
Qui sap on vas, amic? Són tan incerts
el nostres passos!
Si jo no sé tan sols si amb aquest vers
arribo a l’hora!
Viure, qui sap quant:
tant se me’n dóna.
Incert tu, incert jo, potser sols resta
en el nostre futur una claror:
vida viscuda.
Vida viscuda i l’esplendor silent
de l’hora calma,
i els records i els amors que el vent suau
s’enduu, lentíssim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada