Tots tres surten per l'Ozama, de Vicenç Riera-Llorca, va ser publicada
per primera vegada a Mèxic el 1946. A Catalunya, va tenir problemes amb la
censura espanyola, i no va poder publicar-se fins al 1967. Aquesta novel·la és
un testimoni colpidor de la situació miseriosa dels negres i mulatos antillans
i, sobretot, el reflex de la inadaptació d'uns catalans exiliats en un país
dominat per la corrupció oficial del règim de Trujillo.
Tots tres surten per l’Ozama, és una narració sobre la vida dels exiliats catalans –personificats en tres
amics, en Ramon, en Miquel i en Lluís- a la República Dominicana, concretament
a l’illa de Santo Domingo. He volgut comentari analitzar els capítols XVI, XVII
i XVIII que corresponen a la part final del llibre.
Mitjançant la
lectura d’aquests tres capítols podem adonar-nos de les dramàtiques condicions
de vida que van haver de patir els catalans en el seu exili americà. Els seus
sentiments, els seus pensaments i sensacions, els seus desitjos i la seva
realitat quotidiana se’ns fan presents a través del relat històriconarratiu que ens en fa Riera-Llorca, un home que coneix
molt bé –perquè el va viure en pròpia pell-
l’exili americà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada