Tots tres surten per l'Ozama, de Vicenç Riera-Llorca (1)

Tots tres surten per l'Ozama, de Vicenç Riera-Llorca, va ser publicada per primera vegada a Mèxic el 1946. A Catalunya, va tenir problemes amb la censura espanyola, i no va poder publicar-se fins al 1967. Aquesta novel·la és un testimoni colpidor de la situació miseriosa dels negres i mulatos antillans i, sobretot, el reflex de la inadaptació d'uns catalans exiliats en un país dominat per la corrupció oficial del règim de Trujillo.

Tots tres surten per l’Ozama, és una narració sobre la vida dels exiliats catalans –personificats en tres amics, en Ramon, en Miquel i en Lluís- a la República Dominicana, concretament a l’illa de Santo Domingo. He volgut comentari analitzar els capítols XVI, XVII i XVIII que corresponen a la part final del llibre.

Mitjançant la lectura d’aquests tres capítols podem adonar-nos de les dramàtiques condicions de vida que van haver de patir els catalans en el seu exili americà. Els seus sentiments, els seus pensaments i sensacions, els seus desitjos i la seva realitat quotidiana se’ns fan presents a través del relat històriconarratiu que ens en fa Riera-Llorca, un home que coneix molt bé –perquè el va viure en pròpia pell-  l’exili americà.

La història ens arriba en tercera persona, de manera objectiva, com si l’autor ens narrés allò que filma a través del visor d’una càmera cinematogràfica. Ens està explicant allò que està veient, sense més, sense apassionament, sense divagacions, sense efusions de cap tipus i tot això ho fa en un llenguatge entenedor i amb un enfocament de les situacions que fa que aquestes esdevinguin versemblants