He pogut escriure
aquestes ratlles gràcies a l'ajut inestimable del llibre "Catalanofòbia.El pensament anticatalà a través de la història", del sempre recordat i enyorat
Francesc Ferrer i Gironès.
El conflicte polític
entre Catalunya i Espanya no és una qüestió que s’hagi produït en els
darrers decennis, ni tampoc té els seus orígens en el segle XX, sinó que prové
de molts segles enrere. És, en síntesi, la lluita entre la llibertat i
l’absolutisme; entre el pactisme i el cesarisme; entre un projecte d’Estat
modern en què el més important és el ciutadà i un Estat anacrònic en el qual regnen
la corrupció i els privilegis.
Com podrem veure
tot seguit, Espanya és un Estat que, al llarg dels segles, canvia de vestit,
canvia de façana i canvia de papers, però els punts fonamentals, els límits
polítics, sempre són els mateixos que els dels temps de la seva formació. Tot
canvia perquè res no canviï.
Per entendre bé
quina és la diferència històrica entre Catalunya (i per extensió la
Confederació Catalanoaragonesa) i Castella cal conèixer quines són les bases
del constitucionalisme català. Les primeres constitucions catalanes daten de
l’any 1283 i estan basades en el “pactisme”, que no era res més que la fórmula
de repartiment de la sobirania entre el rei i els denominats “braços. Per
primer cop a Europa el rei legisla d’acord amb els estaments representats a les
Corts.
El “pactisme” era
entès no com a imposició d’una part damunt l’altra, sinó com un compromís entre
dues parts lliures, basat en el respecte mutu i la fidelitat recíproca en el
compliment dels termes del pacte. Predomina el costum sobre la fórmula legal
escrita “Tracte és tracte” i “Tractes rompen lleis”. Les constitucions podien
modificar fins i tot els Usatges i els privilegis, encara que fossin
irrevocables. Com a dret paccionat no podien contradir-se per decrets o
sentències reials. Des del segle XIII el rei és un component més de les Corts
junt amb els anomenats tres braços de corts: l'eclesiàstic, el militar o noble
i el les viles i ciutats.
El sistema
constitucional basat en el “pactisme”, les pròpies constitucions, molt
avançades per l’època, van convertir Catalunya en un país amb un règim molt
ampli de llibertats en comparació amb altres territoris i països de l’entorn.
El diplomàtic i
polític castellà Diego Saavedra afirmava al segle XVII: “Ninguna
provincia gozaba mayores bienes ni más feliz libertad que Cataluña, porque ella
era señora de si misma, se gobernaba por sus mismos fueros, estilos y costumbres,
vivía en suma paz y quietud, teniendo un rey muy poderoso, más para su defensa
i gozar de su protección, de sus mercedes y favores y de todos los bienes de
sus reinos y estados, que para ejercer en ella su soberanía.”
Les llibertats catalanes,
reflectides i emparades en les seves constitucions, feien que l’escriptor Lope
de Vega digués: “Perderán mil vidas por
guardar sus fueros.” Durant la Guerra dels Segadors (1640-1652) el cronista
portugués Francisco de Melo, referint-se als catalans, escrivia: “Estiman mucho su honor y su palabra, por lo
que entre las más naciones son amantes de su libertad.”
J.H. Elliot, historiador
i hispanista anglès, reconeix que l’estructura constitucional de Catalunya es
diferenciava com a nació de totes les altres del seu entorn i afegeix que “Catalunya, de fet, era un país lliure, la
llibertat del qual estava subratllada per l’elecció voluntària del seu
príncep.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada