Catalunya-Espanya. Entre la llibertat i l'absolutisme (2 de 3)

El sistema constitucional català, els seus usos i costums, les seves llibertats xocaven frontalment contra el projecte polític de la “Gran Castella”, un projecte absolutista iniciat pel comte-duc d’Olivares, privat del rei Felip IV, que en el segle XVII ja va començar a aplicar la seva màxima “Un rey, una ley, una moneda.” 

Com es pot desprendre d’aquesta màxima, el projecte polític de la “Gran Castella” no era altre que sotmetre tots els pobles d’Hispània (la península ibèrica) a les lleis i règim polític castellà. Olivares escrivia el 1624 el seu “Gran Memorial on, entre altres proposava “ [...] que su Monarquía trabaje y piense con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de què se compone Hispània al estilo y las leyes de Castilla sin que haya ninguna diferencia.”  

Així s’iniciava, el 1622, el programa d’anorreament polític de Catalunya que va culminar el 1714. Així començava l’enfrontament, que encara es manté, entre Catalunya i Castella o, el que és el mateix, entre les dues principals doctrines sobre l’art de governar que existien en aquella època a Europa: el pactisme i el cesarisme. El pactisme afavoria els súbdits o ciutadans, és a dir, donava suport als drets de les persones enfront dels del príncep; el cesarisme justificava que el poder del sobirà no fos limitat per cap llei, ja que ell mateix n’era legislador. Això significava que, per “raons d’estat” podia eliminar els drets del poble i practicar l’absolutisme.  

“En tanto que en Cataluña quedase algún solo catalàn, y poedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra.” (Francisco de Quevedo, 1580-1645). 

És en aquesta època quan, en paraules del teòric Isiah Berlín, politòleg i historiador de les idees, nascut a Letònia, neix el catalanisme com a resposta a l’actitud castellana de menysteniment, de menyspreu, d’ultratge i de coacció.  

“Catalunya, en fi, pot prescindir de l’Univers sencer, i els seus veïns no poden prescindir d’ella.” (Voltaire, 1694-1778) 

El definitiu anihilament polític de Catalunya es produeix arran de la Guerra de Successió i en els anys posteriors. El projecte de la “Gran Castella” avança i es consolida amb l’aplicació del dret de conquesta a través dels Decrets de Nova Planta.

El Consejo de Castilla invoca, primer, el poder absolut de Felip V, per després afegir: “Se añade ahora (a aquest poder absolut) la del justo derecho de conquista que han hecho últimamente mis armas”. Compara els catalans amb la conquesta als àrabs de Granada: “para que sujetándose poco a poco (els catalans) a las leyes de Castilla, pueda mantenerse en paz, como se logró en Granada.[...] será necesario borrarles de la mente a los Catalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas constituciones.” 

Si els catalans s’enfronten a Felip V i al règim dels Borbons no és només per una qüestió dinàstica, ni per lluitar a favor d’una nació abstracta, ni per salvar el seu honor militar. Els catalans prenen les armes per defensar les constitucions, que són les que els emparen la llibertat i els drets. Entre ells i com a molt important el fiscal.