Lo somni, de Bernat Metge(3).- Tema, estructura, personatges.

L’autor de Lo Somni planteja la seva obra com una discussió, un debat en forma de diàleg sobre tres temes principals: la immortalitat de l’ànima humana, el sentit que té el més enllà i els seus valors de premi-càstig i, finalment,  la bondat o maldat de la natura de la dona entesa com a objecte de plaer de l’home. A aquests tres temes se li afegeix un quart, el de les circumstàncies i sentit aparent de l’obra. Metge estructura aquests quatre temes[1] en quatre llibres: el llibre I, que té com a tema central l’ànima humana i la seva immortalitat; el llibre II, que és el més original i aparentment –sempre aparentment- és el llibre fonamental per als propòsits reivindicatius de Bernat Metge; el llibre III, que tracta de la condició perversa de la natura femenina –amb una part que serveix de lligam i que tracta sobre el més enllà i el paper que sobre ell tenen els poetes antics i el llibre IV que és la resposta de Bernat a Tirèsias i que dóna lloc a la defensa de les dones.

Aquests elements estructurals de l’obra són, segons Lluís Cabré: la forma com s’entrelliguen tres fils seculars, sobretot als llibres I i II. 1. La consolació d’algú que, caigut injustament en desgràcia, seguint el model boecià, supera la seva desesperació. 2. El diàleg sobre la immortalitat de l’ànima, d’acord amb un seguit d’obres ciceronianes i amb la guia també de Petrarca. 3. El somni que conté una profecia i una lliçó política, tradició procedent del Somni d’Escipió i els comentaris de Macrobi.

Una altra lectura estructural  de Lo Somni seria la que l’identificaria plenament amb el Somni d’Escipió i els Comentaris de Macrobi. La filosofia dividida en tres branques: racional, natural i moral que apareixerien al llarg de l’obra de Metge. La primera es tractaria en el llibre I, la segona en el llibre II i la tercera en els llibres III i IV.

L’autor estructura l’obra seguint el model clàssic ja emprat per ell mateix[2] del diàleg, l’enfrontament dialèctic entre opinions contraposades amb la utilització del recurs del jo literari que és qui s’enfronta a la resta de personatges. Un diàleg que ens condueix a un aparent gènere literari com el de la consolatio[3]. El fil conductor dels quatre llibres estaria en les reflexions d’un escriptor en la seva recerca del bé suprem, en la seva recerca de la felicitat. Si bé, i cal tenir-ho sempre present, Lo Somni és una obra oberta a diverses lectures (vegeu L’annex, nota 3).  

Des del principi, l’autor ens presenta els tres personatges que mantindran el diàleg amb Bernat. El primer, el rei Joan I, un hom de mija estatura, ab reverent cara, vestit de vellut pelós carmesí, sembrat de corones dobles d’aur, ab un barret vermell en lo cap; el segon, el mític poeta Orfeu, dos hòmens de gran estatura, la u dels quals era jove, fort bell e tenia una rota entre les mans i el tercer, Tirèsias, l’endeví cec i d’estrany passat transsexual, e l’altre era molt vell, ab llonga barba e sens ulls, lo qual tenia un gran bastó en la mà.

Cadascun d’ells s’encarregarà d’un tema i mantindrà el diàleg-discussió amb Bernat. Joan I, el rei cristià, protector de la innocència de Metge, el rei que estimava el plaer mundà de la cacera (e entorn de tots los dessús dits havia molts falcons, astors e cans de diversa natura, qui cridaven e udolaven fort llejament); el personatge que ens definirà l’escenografia del purgatori, que és el lloc on ell es troba, discutirà amb en Bernat, al llarg del llibre I, sobre el tema de la immortalitat de l’ànima. Orfeu, el mite clàssic, el símbol de la música que va fer pecar Joan I (tenia una rota entre les mans), el poeta que va anar a l’infern en vida, serà qui dialogarà en el llibre III, el llibre dels poetes, sobre el més enllà i el sentit de premi i de càstig. Serà també l’encarregat de l’escenografia de l’infern. Tirèsias, l’endeví, el moralista agre que coneix per pròpia experiència la maldat de la condició femenina; el símbol de les arts endevinatòries que el monarca Joan I estimava en excés, serà qui mantindrà una llarga diatriba amb en Bernat, a través dels llibres III i IV, sobre el tema de la maldat intrínseca de la natura femenina. (Vegeu l’annex, nota 4).

---

[1] Els temes com la immortalitat de l’ànima, el sentit del més enllà i la maldat de la dona ja es troben presents d’una manera o altra en obres anteriors de Metge com el Sermó, l’Ovidi, el Llibre de Fortuna e Prudència i al Valter e Griselda.

[2] Metge ja havia recorregut a la discussió entre dos interolcutors en el seu Llibre de Fortuna e Prudència.

[3] Stefano M. Cingolani ens diu que la intertextualitat fa referència a qautre obres consolatòries: La consolació de la filosofia de Boeci; el Somni d’Escipió (Ciceró) amb els Comentari (Macrobi); el Secretum (Petrarca)  i El Corbaccio (Boccaccio.