L’autor de Lo Somni planteja la seva obra com una discussió, un debat en forma
de diàleg sobre tres temes principals: la immortalitat de l’ànima humana, el
sentit que té el més enllà i els seus valors de premi-càstig i, finalment, la bondat o maldat de la natura de la dona
entesa com a objecte de plaer de l’home. A aquests tres temes se li afegeix un
quart, el de les circumstàncies i sentit aparent de l’obra. Metge estructura
aquests quatre temes[1]
en quatre llibres: el llibre I, que té com a tema central l’ànima humana i la
seva immortalitat; el llibre II, que és el més original i aparentment –sempre
aparentment- és el llibre fonamental per als propòsits reivindicatius de
Bernat Metge; el llibre III, que tracta de la condició perversa de la natura
femenina –amb una part que serveix de lligam i que tracta sobre el més enllà i
el paper que sobre ell tenen els poetes antics i el llibre IV que és la
resposta de Bernat a Tirèsias i que dóna lloc a la defensa de les dones.
Aquests elements estructurals de l’obra són,
segons Lluís Cabré: la forma com
s’entrelliguen tres fils seculars, sobretot als llibres I i II. 1. La
consolació d’algú que, caigut injustament en desgràcia, seguint el model
boecià, supera la seva desesperació. 2. El diàleg sobre la immortalitat de
l’ànima, d’acord amb un seguit d’obres ciceronianes i amb la guia també de
Petrarca. 3. El somni que conté una profecia i una lliçó política, tradició
procedent del Somni d’Escipió i els comentaris de Macrobi.
Una altra lectura estructural de Lo
Somni seria la que l’identificaria plenament amb el Somni d’Escipió i els Comentaris
de Macrobi. La filosofia dividida en tres branques: racional, natural i moral
que apareixerien al llarg de l’obra de Metge. La primera es tractaria en el
llibre I, la segona en el llibre II i la tercera en els llibres III i IV.
L’autor estructura l’obra seguint el model
clàssic ja emprat per ell mateix[2]
del diàleg, l’enfrontament dialèctic entre opinions contraposades amb la
utilització del recurs del jo literari
que és qui s’enfronta a la resta de personatges. Un diàleg que ens condueix a
un aparent gènere literari com el de la consolatio[3]. El
fil conductor dels quatre llibres estaria en les reflexions d’un escriptor en
la seva recerca del bé suprem, en la seva recerca de la felicitat. Si bé, i cal
tenir-ho sempre present, Lo Somni és
una obra oberta a diverses lectures (vegeu
L’annex, nota 3).
Des del principi, l’autor ens presenta els
tres personatges que mantindran el diàleg amb Bernat. El primer, el rei Joan I,
un hom de mija estatura, ab reverent
cara, vestit de vellut pelós carmesí, sembrat de corones dobles d’aur, ab un
barret vermell en lo cap; el segon, el mític poeta Orfeu, dos hòmens de gran estatura, la u dels quals
era jove, fort bell e tenia una rota entre les mans i el tercer, Tirèsias,
l’endeví cec i d’estrany passat transsexual, e l’altre era molt vell, ab llonga barba e sens ulls, lo qual tenia un
gran bastó en la mà.
Cadascun d’ells s’encarregarà d’un tema i
mantindrà el diàleg-discussió amb Bernat. Joan I, el rei cristià, protector de
la innocència de Metge, el rei que estimava el plaer mundà de la cacera (e entorn de tots los dessús dits havia molts
falcons, astors e cans de diversa natura, qui cridaven e udolaven fort
llejament); el personatge que ens definirà l’escenografia del purgatori,
que és el lloc on ell es troba, discutirà amb en Bernat, al llarg del llibre I,
sobre el tema de la immortalitat de l’ànima. Orfeu, el mite clàssic, el símbol
de la música que va fer pecar Joan I (tenia
una rota entre les mans), el poeta que va anar a l’infern en vida, serà qui
dialogarà en el llibre III, el llibre dels poetes, sobre el més enllà i el
sentit de premi i de càstig. Serà també l’encarregat de l’escenografia de
l’infern. Tirèsias, l’endeví, el moralista agre que coneix per pròpia
experiència la maldat de la condició femenina; el símbol de les arts
endevinatòries que el monarca Joan I estimava en excés, serà qui mantindrà una
llarga diatriba amb en Bernat, a través dels llibres III i IV, sobre el tema de
la maldat intrínseca de la natura femenina. (Vegeu l’annex, nota 4).
[1]
Els temes com la immortalitat de l’ànima, el sentit del més enllà i la maldat
de la dona ja es troben presents d’una manera o altra en obres anteriors de
Metge com el Sermó, l’Ovidi, el Llibre de
Fortuna e Prudència i al Valter e Griselda.
[2]
Metge ja havia recorregut a la discussió entre dos interolcutors en el seu Llibre de Fortuna e Prudència.
[3]
Stefano M. Cingolani ens diu que la intertextualitat fa referència a qautre
obres consolatòries: La consolació de la
filosofia de Boeci; el Somni d’Escipió (Ciceró) amb els Comentari (Macrobi); el Secretum (Petrarca) i El
Corbaccio (Boccaccio.
Gràcies !
ResponEliminaA tu, per llegir-lo
EliminaHola, quins personatges acompanyen a Bernat Metge??
ResponEliminaOrfeu, Tirèsies
EliminaÚn és,sens dubte, el rei Joan I. Sembla que els dos acompanyants del rei són personatges de la mitologia clàssica: Tirèsies i Orfeu.
ResponEliminagràcies!!
ResponElimina