He triat com a títol d'aquest article una frase històrica
de Sòfocles, del segle IV abans de Crist: L'èxit depèn de l'esforç.
Sempre he cregut en la cultura de
l’esforc perquè,entre altres aspectes, ajuda a transmetre altres valors, també
primordials, com poden ser: la fortalesa, la paciència, la perseverança,
la motivació, la constància, la confiança, la disciplina, la col·laboració,
l’esperança…
El passat 18 de juliol, i en ocasió de
la presentació de la Crida Nacional per la República,
escrivia un article que titulava “Crida a sumar homes i dones lliures”
Ja sabeu que escric més que res per autoordenar-me les idees i reflexionar
davant d'un full (o pantalla) en blanc. Així que avui, després de l’acte de
constitució de la Crida que va tenir lloc el passat dissabte 27 d’octubre,
torno a escriure sobre el tema.
Molts ja ho sabeu, el 2010 vaig
començar a participar en el Moviment Independentista de Catalunya (MIC). El 12
d’abril de 2011, els dos-cents integrants del MIC vam fer pública la Crida a la
Conferència Nacional per l'Estat Propi, que tindria lloc a finals del mes
d’abril i que tenia per finalitat anar cap a la constitució d'un ampli moviment
transversal i unitari, de base, que no seria cap organització constituïda ni
esdevindria en cap cas una plataforma políticoelectoral. Un any després
naixia oficialment l’Assemblea Nacional Catalana.
Cito aquesta etapa perquè
dissabte passat vaig anar a Manresa amb la mateixa il·lusió (i, per què no?,
també esperança) que el 12 d’abril de 2011. Amb la mateixa il·lusió que el 2012
presidia la Mesa de l’assemblea fundacional de l’Assemblea Nacional Catalana.
Més enllà del contingut de l’acte,
crec que aquest va reunir tots els ingredients necessaris en una presentació
d’aquesta mena: gran participació, un ambient carregat d’il·lusió i de
sentiment, però un ambient, també, positiu, carregat de confiança i
determinació. Es visualitzava la necessitat que tenim la gent de líders i, per
damunt de tot, d’organització per assolir la independència i constituir la
República catalana. Els crits crec que expressaven a la perfecció els
principals desitjos de la gent: llibertat, unitat i independència.
Intercanviant opinions amb un bon
amic (gràcies, Ignasi!), arribàvem a la conclusió que aquesta va ser la part
més destacable i important de l’acte. La part més política i organitzativa no
va anar més enllà d’oferir unes petites píndoles de per on poden anar les
ponències que caldrà debatre. Aquest company em deia (i hi estic plenament
d’acord) que no ens queda altre remei que promoure activament la Crida per tal
que acabi sent l’eina útil que necessitem. Els temes clau són, sens dubte,
l’estratègia política i internacional, així com l’estratègia organitzativa,
molt important perquè és on es podran visualitzar les diferències que ha de tenir
la Crida respecte als partits polítics tradicionals. El meu amic em parlava de
com la Crida, si les coses es fan com s’han de fer, pot contribuir a la tan
necessària formació de nous dirigents i quadres polítics
independentistes.
Aquesta setmana s’han de penjar
al web de la Crida les ponències política i organitzativa. Tot sembla indicar
que hi haurà un bon i transparent sistema de participació i gestió de les
esmenes que es puguin presentar als dos documents. La primera i decisiva feina
serà llegir bé les ponències i treballar-hi, individualment o col·lectiva, per
introduir-hi les esmenes que puguin fer de la Crida un moviment diferent, el
moviment que respongui de veritat a la il·lusió i als desitjos de la gran
majoria de la gent independentista.
Hi ha un enorme interès, per part de
determinats sectors, a desvirtuar la Crida. Els motius i les raons són diverses
i diferents, però coincideixen en el fons: la Crida els fa nosa. La Crida,
però, en aquests moments, només és l’embrió del que pot arribar a ser.
Parafresejant un dels vídeos de dissabte, encara s’està formant la pinya que ha
de servir de base per poder elevar el castell. Per això, cal aconseguir que
aquesta pinya es reforci amb gent procedent de sectors ideològics i socials
diferents i que, entre tots, puguem aportar les esmenes que calgui per tal que
el castell es pugui començar a aixecar amb seguretat i fermesa. Què vull que
sigui (o no sigui) la Crida?
La Crida no ha de ser ni cap suma ni
cap paraigües que aglutini partits existents. La Crida es dirigeix únicament i
exclusiva, a les persones. Una persona, una opinió i un vot.
La Crida no pot ser la regeneració
de cap partit. La Crida només serà si es converteix en el moviment polític
transversal (ideològicament i generacional) on es vegi reflectida tota la gent
del país que realment volem canviar les coses, que realment volem la
independència i la República catalana per construir un país millor. Un país que
defensi els valors republicans i una nova manera de fer les coses: més participativa,
més igualitària, més justa, més al servei de la ciutadania.
La Crida s’ha d’organitzar, tan pel
que fa als òrgans interns com en la presa de decisions, de manera totalment
diferent a la que avui en dia tenen els partits polítics. Més oberta, més transparent
i, sobretot, més participativa.
Hem de tenir molt clar que la Crida
serà el que vulguem els (en aquests moments) més d’onze mil fundadors. A les
nostres mans tindrem el procés de debat i d’esmenes. A les nostres mans
tindrem, doncs, la gran possibilitat de construir el moviment que necessitem.
La Crida ha de donar resposta als
grans consensos del moviment independentista, totalment transversals i que,
majoritàriament, no responen a cap lògica partidista.
La Crida ha de ser la resposta que
molta gent espera (i es desespera) davant d’un moviment independentista cada
cop més dispers, descoordinat i desconfiat, també envers el paper dels nostres
partits.
Malgrat tots els comentaris i
opinions adverses, la realitat és que tenim al davant una gran oportunitat.
Similar a la que vam tenir i saber aprofitar el 2012 amb l’ANC.
Una vegada més, dependrà del que fem
nosaltres... Perquè l'èxit només depèn de l'esforç.
