Ferrater, i també Vinyoli, van declarar-se, no només
admiradors, sinó influenciats, d’una o altra manera, per la poesia de Riba. De
quin Riba, però? Del poeta de Les elegies que pretenia connectar un món
de savieses clàssiques? Del poeta postsimbolista de Les estances? ¿O del
poeta que a través de la poesia metafísica, tot superant-la, s’encamina vers
l’elaboració del que ell anomenava “la poesia pura”?
En Riba hi ha una constant: la reflexió sobre la
naturalesa de la poesia i de les paraules. La forma, per a Riba, es troba pel
damunt del fons. La seva obsessió, doncs, és ampliar les capacitats expressives
del llenguatge. Dotar les paraules de noves significacions concebudes per ell
mateix en la seva interioritat. En aquest punt s’apropa potser més a Vinyoli
per a qui, entre altres coses, la poesia és la potenciació del llenguatge.
Vinyoli creu que dir poèticament una cosa significa fer-la de nou amb paraules
organitzades de tal forma que en resultin l’equivalent verbal. Riba ens diu que
“escriure un poema és construir-lo”. Ferrater segurament se n’allunya
una mica de tots aquests conceptes, ja que ell creu en la conveniència de
distingir i separar la forma del contingut. És quan en l’entrevista ens
diu que les idees han de ser anteriors a
la forma i acaba afirmant que “és el fons que fa el poema”. Com diu A.
Terry, “Ferrater creu sobretot en la vàlua del que un poema diu.”
Ara bé, Ferrater no oblida la forma (com hem pogut veure
en un poema com Corda) i s’acosta a Riba i a Vinyoli quan afirma, també,
que “en art tot és forma”. O quan reconeix que un escriptor treballa amb
la llengua i que la seva categoria en depèn intrínsecament. En diversos poemes
de Ferrater podem comprovar com fa servir recursos per intensificar-ne l’expressivitat,
“l’energia emotiva” de què ell parlava, i per aconseguir-ho, crea i juga
amb la metàfora, amb el sentit vital de les paraules i, també, forçant la
sintaxi per crear densitat, tensió emotiva.
Vinyoli viu la poesia. Per a ell és una vivència humana
essencial i irrenunciable i, d’aquesta manera es relaciona també amb la
vivència de Ferrater, amb la seva observació i reflexió del pas del temps, de
la vida. També existeix, d’alguna manera, una relació amb el Riba que diu ser “un
mer contemplador de la vida que transcorre incessantment davant els seus ulls”.
Un Riba que posa l’home en primer pla de la reflexió literària.
Riba entén la poesia com l’experiència i la suma dels
seus actes. Sempre a través del coneixement de si mateix i de la seva relació
amb el món. Ferrater s’apropa a aquesta idea amb l’objectiu de concentrar tota
la seva vida en els poemes. Sempre a través del coneixement dels homes i, per
tant, com Riba, també d’ell mateix. Ferrater i Riba, i també Vinyoli, semblen
seguir, doncs, el criteri de Rilke per a qui “la poesia no és cosa de
sentiments, sinó d’experiència.”
Riba i Ferrater coincideixen en el concepte de
l’amplitud, i també de la complexitat, de l’ésser humà i en la intenció de
condensar dins cada poema tota la seva experiència de tota la vida. Hi ha una
voluntat en tots dos poetes –que possiblement també conflueixi en Vinyoli- de
conèixer-se i realitzar-se. Volen comprendre i viure tota la vida, la totalitat
i no la parcialitat, però sempre amb una consciència que es manté en alerta.
Vinyoli ens parla, en el seu procés creatiu, de
recolliment passiu que equivaldria a la meditació i reflexió ferrateriana i a
la reclusió interior, dins la pròpia individualitat de Riba. Vinyoli diu que
aquest recolliment té el seu origen en una il·luminació verbal, la paraula
vàlida, que tindria en l’anècdota quotidiana l’equivalent
ferraterià. Tots tres poetes presenten la necessitat de trobar resposta a les
grans preguntes que es formulen en el seu interior.
Ferrater deia de la poesia de Riba, i més concretament de
la de Salvatge cor, que “la poesia dels darrers anys de Riba és una
gran poesia perquè està centrada en la idea, i més que en la idea en l’emoció,
del rebuig de tota ideologia i en el tornar a ser parents de les bèsties.” És
a dir, a posar, com hem dit abans, l’home, amb els seus problemes, sentiments i
angoixes, en el primer pla de la
reflexió literària. Que és, en el fons, el que feien també Ferrater i Vinyoli.
Tant Riba com Vinyoli impregnen, però, la seva poesia
d’un cert misticisme religiós i en això s’allunyen de Ferrater. Es dirigeixen a
Déu, com en el crit vinyolià que defensa el fons, el contingut, per damunt de
la forma:
No la cançó perfecta sinó el crit
que invoca Déu és
necessari [1]
O com en el crit que Riba, l’home-poeta –l’animal racional- adreça a la divinitat en
el poema Omne animal del llibre Salvatge cor:
Escolta. Déu, Tu més pregon, Tu alt
A somnis lluny per sobre el meu saber,
El crit que Et faig, Tu me n’has dat poder,
Natura jo i, en mi, tot animal.
[1] No la cançó perfecta. Del poemari Les hores retrobades.
[2] Llegiu l'interessant reflexió que fa Gabriel Ferrater sobre la poesia de Carles Riba. Cliqueu aquí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada