On eres el 16 d'octubre de 2017? (Llum als ulls i força al braç!)

El 16 d’octubre de 2017 era un dilluns. I, com cada dilluns des de feia ja tres anys, teníem tertúlia al Punt Avui TV, a l’espai L’Illa de Robinson, conduït esplèndidament per Igor Llongueres. (Per cert, no hi haurà més “Illa de Robinson?” L’enyorem...).

L’últim AVE surt de Girona a les 21.01. Tornava amb en Vicent Partal i comentàvem què passaria amb els Jordis. En veu alta no m’atrevia a expressar la sensació que em corcava per dins...i crec que a en Vicent li passava el mateix.

En Vicent no parava de rebre missatges al mòbil i va ser sobre les 21.15h que em va dir: “Se’ls queden”. Vam restar en silenci, segurament només uns segons, però a mi em van semblar eterns. Després del silenci, en Vicent va dir “Haig de canviar l’editorial de demà” (que ja tenia escrita). Va agafar l’ordinador que sempre l’acompanya i es va posar a teclejar. El silenci, doncs, es va allargar fins arribar a Barcelona. 

Ha passat un any... Com diuen Txell Bonet i Susanna Barreda, “els dies han passat molt a poc a poc i el temps molt ràpid”. 

El 18 d’octubre escrivia en aquest blog l’article “Llibertat presos polítics”. Una de les coses que hi deia és que recordava el patiment per companys empresonats en les dues darreres dècades del segle XX. I recordava com augmenta el patiment quan aquests companys són coneguts i estimats. Quan has conegut, quan has treballat al costat de  persones que ara pateixen presó o exili, el dolor et toca encara de més a prop.

I durant el darrer anys, els sentiments i les sensacions se m'han entremesclat segons els dies: desconcert, impotència, ràbia, indignació... confiança, esperança, perseverança... convenciment, determinació, coratge...

Preocupats... Tocats... però de cap manera vençuts. No podem contemplar cap altre horitzó que el de guanyar. Pels Jordis i per tanta gent que patiria les conseqüències d'una derrota i pel país mateix en el seu conjunt.  

Des de la presó, els Jordis ens marquen el camí i ens esperonen. En Jordi Sánchez, en una carta encara des de Soto del Real em deia: “Hem posat l’Estat nerviós. Molt nerviós. Però, malgrat la duresa de la situació, estic convençut que ells se saben, en aquest moment, perdedors.”

I en un missatge durant el Sopar Groc de Vilafranca: “Us convido a ser alhora pacients i exigents. Us encoratjo a no defallir i sobretot a no oblidar que el nostre últim objectiu és el de construir un nou país, un estat independent en forma de república.”

Jordis... No esteu sols i mai us abandonarem... “Convertirem el vell dolor en amor i el llegarem, solemnes, a la història.”

Jordi Sánchez... en paraules teves:

No oblideu mai el somriure que ens ha fet forts.

Llum als ulls i força al braç!