Pàgines

dilluns, 22 d’octubre del 2018

Records i somnis.- 1 (La Penya Zaballa)



El pas del temps m’ha esborrat detalls de la memòria i d’altres s’emboiren amb els anys.

Deuria ser una tarda qualsevol d’un diumenge de l’any 1961 (o potser 1962). Un partit qualsevol al Camp Nou. Cinquanta-set anys enrere el vaig veure jugar per primera vegada. No recordo si va fer un bon partit, ni tampoc si va fer cap gol, només ser que es va convertir en el meu primer ídol futbolístic.

Havia sentit parlar molt d’en Kubala, d’en Suàrez, de l’Eulogio, però eren jugadors a qui mai no havia vist jugar o que, si n’havia vist algun partit, ja es trobaven al final de la seva trajectòria esportiva.

Era un jugador modest, lluitador, molt ràpid... un bon centrador. Un extrem dret a l’antiga. Enganxat a la banda i corrent, a gran velocitat, per centrar la pilota dins de l’àrea a la recerca d’un rematador. 

Intentant fer una mica de claror en la borina dels anys, recordo que no va respondre a les primeres expectatives que va despertar i que "els entesos" havien arribat a pronosticar que ens trobàvem davant d’un nou Gento. El Barça d’aquelles temporades tampoc hi ajudava gaire. Era un equip més aviat mediocre, que guanyava poc i malament. 

Va tenir, però, també la seva nit gloriosa. En escoltar les alineacions, el públic es va enfadar molt perquè figurava com a titular en detriment d’un jove jugador de 17 anys del planter que es dia Pujol. El públic, de vegades cruel, l’esbroncava cada vegada que tocava la pilota. La situació era, doncs, per desmoralitzar qualsevol. Sigui per caràcter, amor propi o sort, aquella nit –era un dels pocs partits nocturns que llavors se celebraven- va ser l’autor dels quatre gols que va marcar el Barça... quatre gols, cosa no gaire habitual en aquells temps.

Em vaig sentir feliç per ell i vaig tenir la il·lusió infantil que aquella nit seria l’inici d’altres tardes-nits d’èxits. Les il·lusions infantils són, però i massa sovint, això, només il·lusions. 

Va ser dues vegades internacional i va marcar el gol número dos mil del Barça a la Lliga. Amb el temps, però, va quedar semiarraconat a la banqueta i va ser traspassat al Sabadell. Internet m’ha permès recuperar un record que ja havia oblidat i que va passar a la història del futbol. Va ser en un partit Sabadell-Real Madrid. Quan tenia una situació immillorable de gol, va enviar la pilota fora per tal de permetre que s’atengués el porter madridista que havia caigut lesionat poc abans. 

Al carrer polsós, el grup de nens-adolescents que hi corríem vam formar un projecte d’equip de futbol. No vam arribar mai a ser els onze reglamentaris, però... Vam estar setmanes reunint diners per comprar-nos una samarreta i un pantaló. Una tarda de dissabte ens vam apropar als Encants Vells –deien que allí tot era més barat- i vam comprar l’equipatge: samarreta verda, amb un rivet blanc al coll i pantaló negre. Va ser el millor que vam podem trobar i, aquella mateixa tarda, vam enfilar cap a la “Font dels Ocellets”, el nostre “complex esportiu” dels anys 60 del segle passat: grans extensions d’esplanades –avui farcides d’habitatges de luxe o de semiluxe- a la part alta del barri de Pedralbes. 

Una vegada situats vam buscar “mecs”, expressió catalanitzada provinent de l’anglès que volia dir “encontre”,”fer un partit”. Ens vam posar la nostra samarreta verda amb  ribet blanc al coll i van jugar fins que es va fer fosc.

Tinc molt present quan els contraris ens van preguntar com es deia el nostre equip. M’havia costat Déu i ajuda convèncer als meus companys de quin nom havíem de tenir com a equip de futbol. No els agradava gens el que jo proposava,ni tampoc els agradava el nom d’aquell jugador del Barça que jo volia homenatjar posant-li el seu nom al nostre equip. No sé ben bé com, però vaig acabar “imposant” el meu criteri... I vaig dir amb veu forta i convençuda: “Som la penya Zaballa”. L’expressió de l’equip contrari va ser d’ignorància i la resposta encara més dur: “¿Qué es esto?".

L’intent d’explicacions eren inútils. Ningú entenia com es podia posar el nom d’un jugador de mig nivell a un equip. Tothom posava noms com el nom del seu carrer, el del barri, el de la ciutat o el de jugadors triomfants i reconeguts arreu del món. Els meus companys, després, em van esbroncar de valent.

Aquella “Penya Zaballa” de la meva infantesa no va passar de ser un projecte d’equip. Ni mai no vam arribar a ser els onze, ni mai no vam tenir tot l’equipatge complet, ni mai vam jugar partits en camps de futbol de veritat. L’equip i la il·lusió es va anar marcint, alhora que també ho feia el jugador de qui portàvem el nom. 

Havia nascut a Castro Urdiales. Va ser el número set del Barça durant la dècada dels seixanta del segle passat. 

Un dia de l’any 1997, vaig llegir una petita notícia en un marge de l’apartat d’esports del diari AVUI: “Ahir va morir a l’edat de 58 anys Pedro Maria Zaballa, jugador del F.C. Barcelona de principis de la dècada dels seixanta.”

Això va ser tot. Res més. Una petita nota mig perduda en un racó d’un diari. Les ràdios i les televisions no en van parlar i, si ho van fer, també va ser de manera marginal. No recordo cap minut de silenci al Camp Nou en record seu. La seva mort va passar força desapercebuda. 

Llegint la notícia, se’m va fer un nus a la gola. Encara avui recordo com em meravellava la seva velocitat quan tenia 22 anys. Recordo aquells 4 gols d’aquella nit al Camp Nou... I una samarreta verda, amb un rivet blanc al coll...i em veig a mi mateix, amb 12 anys, a la "Font dels Ocellets", tot dient amb veu forta i amb un cert orgull:

“Som la Penya Zaballa”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada