L'aigua (DAVANTAL programa núm. 24 de Catalunya segle XXI)

La gestió de l’aigua de les conques exclusivament catalanes realitzada en els darrers anys pel Govern autonòmic ha obert un camí a seguir en la definició de les polítiques hídriques, que han de seguir sent projectades des de la visió de les necessitats i possibilitats del conjunt país. Els episodis viscuts en el passat recent i, sobretot, pensant en el futur immediat posen damunt la taula la necessitat d’intervenir, en pla d’igualtat amb els altres països amb qui es comparteix la conca, en la gestió i els usos del riu Ebre i, en menor grau, de la Garona.

Els assentaments humans, però també la fauna i el mateix territori, per sobreviure necessiten l’aigua dolça que es canalitza de forma natural per mitjà del sistema fluvial, format no només pels rius sinó també pels aqüífers subterranis.

Aquest sistema que, exceptuant la Garona, aboca totes les seves aigües a la Mediterrània té unes característiques molt semblants en tot el territori català. Tots els rius menys l’Ebre així com els seus afluents (el Segre i les Nogueres), neixen en el propi país i, per tant, són de curt trajecte i amb cabdals clarament estacionals.

El dret a l’accés a l’aigua potable i al sanejament no és només un dret humà reconegut per les Nacions Unides des de l’any 2010, sinó una condició necessària en un estat del món occidental al segle XX. També és un dret medi ambiental en el sentit de la sostenibilitat i un dret de ciutadania en el sentit d ́accés. L’aigua ha de ser considerada un bé comú i un recurs limitat i, per tant, sotmès a la regulació de l’ús. 

A Catalunya segle XXI parlem de l’aigua com a dret humà bàsic i de la seva gestió.