La gestió de l’aigua de les conques exclusivament catalanes
realitzada en els darrers anys pel Govern autonòmic ha obert un camí a seguir
en la definició de les polítiques hídriques, que han de seguir sent projectades
des de la visió de les necessitats i possibilitats del conjunt país.
Els episodis viscuts en el passat recent i, sobretot, pensant en el futur
immediat posen damunt la taula la necessitat d’intervenir, en pla d’igualtat
amb els altres països amb qui es comparteix la conca, en la gestió i els usos
del riu Ebre i, en menor grau, de la Garona.
Els assentaments humans, però també la fauna i el mateix
territori, per sobreviure necessiten l’aigua dolça que es canalitza de forma
natural per mitjà del sistema fluvial, format no només pels rius sinó també
pels aqüífers subterranis.
Aquest sistema que, exceptuant la Garona, aboca totes les seves aigües a la
Mediterrània té unes característiques molt semblants en tot el territori
català. Tots els rius menys l’Ebre així com els seus afluents (el Segre i les
Nogueres), neixen en el propi país i, per tant, són de curt trajecte i amb
cabdals clarament estacionals.
El dret a l’accés a l’aigua potable i al sanejament no és només un
dret humà reconegut per les Nacions Unides des de l’any 2010, sinó una condició
necessària en un estat del món occidental al segle XX. També és un dret medi
ambiental en el sentit de la sostenibilitat i un dret de ciutadania en el sentit
d ́accés. L’aigua ha de ser considerada un bé comú i un recurs limitat i, per
tant, sotmès a la regulació de l’ús.
A Catalunya segle XXI parlem de l’aigua com a dret humà bàsic i de la seva
gestió.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada