Som
al segle XVI. L’any 1520 un seguit d’aliances i de morts sobtades converteixen
un jove de vint anys en el monarca més poderós d’Europa. Nét dels Reis Catòlics,
a la mort del seu avi patern, és coronat emperador del Sacre Imperi Romà
Germànic. La historiografia el designa com
Carles I d’Espanya i V d’Alemanya.
Segons
conta el jurista Ulzurrum, contemporani de Carles V, «l’emperador és un suprem en lo temporal en
l’orbe i cap rei, príncep o comunitat està exempt de l’imperi, sinó que tots
han d’obeir l’emperador». En tota la documentació de l’època -i d’abans- es
percep que a Carles V se’l situa jeràrquicament per damunt dels prínceps i reis
de la Cristiandat.
Amb Carles V torna amb més força que mai la
idea de la jerarquia de l’emperador sobre la Cristiandat, subjecta a un
erasmista desig de pau entre cristians. Erasme, diuen, és el primer europeu en
somiar una Europa unida i cristiana. Lamentablement, es produeix una gran
trencadissa religiosa com a pas previ
per qüestionar definitivament l’autoritat de l’emperador i «usurpar-li» la
jerarquia de la Cristiandat.
El vincle català amb l’Imperi es farà més
manifest que mai en temps de Carles V, quan es du a terme la conquesta i colonització
d’Amèrica sota l’autoritat d’un emperador que veu com s’eixamplen els seus
dominis i els de la Cristiandat amb un desplegament de recursos mai contemplats
abans.
L’últim vincle del principat de Catalunya
amb l’Imperi duraria allò que durés la vida de Carles V, retirat a la Murtra
entre 1556 i 1558, any de la seva mort. A partir d’aquell moment, Catalunya va
restar òrfena de l’arbitratge europeu, al qual sempre podia acudir si algun rei
incomplia greument el pacte entre governant i governats. Aquella orfandat va
deixar exposats els catalans a l’onada d’integrisme catòlic i castellanitzador
de Felip II.
A LA CLAU de la nostra història d’avui
parlarem sobre la jerarquia de l’emperador en la cristiandat i els vincles de
Catalunya amb l’Imperi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada