L'imperi català de Carles V (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)

Som al segle XVI. L’any 1520 un seguit d’aliances i de morts sobtades converteixen un jove de vint anys en el monarca més poderós d’Europa. Nét dels Reis Catòlics, a la mort del seu avi patern, és coronat emperador del Sacre Imperi Romà Germànic. La historiografia el designa com  Carles I d’Espanya i V d’Alemanya.

Segons conta el jurista Ulzurrum, contemporani de Carles V, «l’emperador és un suprem en lo temporal en l’orbe i cap rei, príncep o comunitat està exempt de l’imperi, sinó que tots han d’obeir l’emperador». En tota la documentació de l’època -i d’abans- es percep que a Carles V se’l situa jeràrquicament per damunt dels prínceps i reis de la Cristiandat.

Amb Carles V torna amb més força que mai la idea de la jerarquia de l’emperador sobre la Cristiandat, subjecta a un erasmista desig de pau entre cristians. Erasme, diuen, és el primer europeu en somiar una Europa unida i cristiana. Lamentablement, es produeix una gran trencadissa  religiosa com a pas previ per qüestionar definitivament l’autoritat de l’emperador i «usurpar-li» la jerarquia de la Cristiandat.

El vincle català amb l’Imperi es farà més manifest que mai en temps de Carles V, quan es du a terme la conquesta i colonització d’Amèrica sota l’autoritat d’un emperador que veu com s’eixamplen els seus dominis i els de la Cristiandat amb un desplegament de recursos mai contemplats abans.

L’últim vincle del principat de Catalunya amb l’Imperi duraria allò que durés la vida de Carles V, retirat a la Murtra entre 1556 i 1558, any de la seva mort. A partir d’aquell moment, Catalunya va restar òrfena de l’arbitratge europeu, al qual sempre podia acudir si algun rei incomplia greument el pacte entre governant i governats. Aquella orfandat va deixar exposats els catalans a l’onada d’integrisme catòlic i castellanitzador de Felip II.

A LA CLAU de la nostra història d’avui parlarem sobre la jerarquia de l’emperador en la cristiandat i els vincles de Catalunya amb l’Imperi.