21-D 2018. "Que aquest tothom que som, es mantinga..."

Més d’una vegada ja he dit que sovint escric perquè m’ajuda a reflexionar i a ordenar idees. Avui també ho faig, en fred, després de la jornada d’ahir.

Ahir mateix, vaig llegir un article de l’estimat company Gerard Sesé, titulat 21-D. Sort del CDR, en el qual es dedica a enaltir els CDR i empetiteix les accions dels que ell –i molts altres- anomena “del lliri a la mà”. Qualificatiu que, com molts ja sabeu, té molts sinònims: “tietes”, “processistes” “cagadubtes”, per referir-me als més suaus i delicats. Aquesta vegada, Gerard, només estic d'acord quan escrius que "Els Comitès de Defensa de la República no són violents, són combatius i contundents..." No puc compartir, però, la resta del contingut de l'article. 

També he pogut seguir una mica la xarxa. Serveixi com a exemple alguns dels comentaris al twit de l’ANC convocant a l’acte d’avui al Fòrum... Sóc conscient que els missatges de twitter són el que són i que en cap cas expressen el sentiment majoritari de la gent. És cert que l’acció d’ahir de l’Assemblea no s’entenia gaire i que, tal com es preveia, va tenir molt poca incidència. Ara bé, ja sabeu que sóc i seré Assemblea i crec que l’organització que més ha fet per l’augment de l’independentisme, que ha comptat i compta amb persones extraordinàries que han dedicat i dediquen hores i hores, dies, mesos i anys a treballar per la independència, no es mereixen segons quins comentaris. (Els reprodueixo tal com estaven escrits).

“Lo que sabeu es que aviat anireu sols a vendre lliris, primàries i a fer aplecs a lledoners”

“Poseu paradeta de lliris???”

“Després del ridícul d’ahir em dono de baixa, ni sabeu on anem, ni voleu arribar-hi farsants!!!”

“Contents amb la desmobilització uq evau provocar? Vergonya us tindria que donar.”

“Clar que ho sabem, aneu a la merda.”

Em sap greu i em rebel·lo contra aquesta mena de divisió entre independentistes “de pedra picada” i independentistes “processistes”. Entre “patriotes” i “traïdors”. Entre “lluitadors” i “porucs”... No m’agrada gens perquè, i reprodueixo un text que ja vaig escriure fa molt de temps:

[...] el principal, són les reaccions personals que es produeixen dins de l’independentisme. Per raons d’edat, he viscut, de vegades des de dins mateix, de vegades de molt a prop, les diferents vicissituds del moviment independentista des de finals dels 70 fins ara. He assistit a batalles interiors de gran cruesa; he hagut de veure com amics i companys de lluita deixaven de parlar-se i es titllaven els uns als altres de “traïdors”; he presenciat en ple Fossar de les Moreres una batalla campal entre independentistes. Massa sovint he escoltat la paraula “traïdor” i “botifler” en boca d’independentistes contra independentistes.”

I, com si no aprenguéssim dels errors, hi tornem...

Com passa sovint, quan llegeixo en Vicent Partal acostumo a pensar “això és el que jo voldria haver escrit”. Una vegada més, coincideixo plenament amb la seva editorial d’avui : “Una lliçó enorme i una feblesa que em preocupa.” Si encara no l'heu llegit, no us el perdeu.

Però tots hem de tenir clar que la condició única i prèvia perquè qualsevol cosa acabe passant, perquè la República es faça efectiva, és que aquest tothom que som, tan imbatible, es mantinga. I que no es deixe endur pel pessimisme que ens volen inocular. I això inclou assaborir i reconèixer les victòries parcials i els passos endavant, sense pensar-se que són cap renúncia a res.

Ahir va ser una gran victòria –parcial-. Va ser gràcies als CDR, sí, però també gràcies a l’ANC, a Òmnium, a la Intersindical... Gràcies a tota la gent que va sortir al carrer, als encaputxats, als que duien llaços i bufandes grogues, als que van saber aturar accions que no ens afavorien...  

Gràcies a “aquest tothom que som”.