La Pau i la Treva de Déu (1. La nova societat: els oratores, els bellatores i els laboratores)

Per entendre què va ser i què va significar en l'època medieval La pau i la treva de Déu, em basaré en dos documents eclesiàstics de gran importància en el desenvolupament i en la consolidació de les estructures de la societat feudal del segle XI.

El primer text en ordre cronològic[1] respon al jurament que feien els cavallers damunt de relíquies sagrades i, mitjançant el qual, es comprometien a contenir la seva agressivitat i a respectar la pau dins dels límits i condicions establerts en el jurament.

El segon text [2] ens presenta tres cànons referents a la institució de la Treva de Déu, a través de la qual es torna a instituir la Pau de Déu i on es redacten, de manera sistematitzada, les diferents obligacions i deures que comporta l’observança d’aquesta llei eclesiàstica.

Ambdós textos s’emmarquen en un període turbulent, on imperava un clima de violència generalitzada que s’havia instaurat en la major part de la societat i que indicava el naixement d’un nou ordre: el feudalisme.[3] Els documents, malgrat que es tracta de disposicions eclesiàstiques, superen amb escreix l’àmbit eminentment religiós i s’endinsen de manera clara en altres aspectes i condicionants, tant socials com polítics.

El segle XI viu el naixement d’una nova societat que modifica totalment les estructures socials, econòmiques, polítiques i també culturals imperants fins aquell moment. L’antic poder establert desapareix i se’n crea un de nou que inicia el domini dels camperols i estableix la senyoria feudal, que esdevindrà el centre de les noves relacions de producció. Aquest és un canvi fonamental dins de les relacions de poder establertes, ja que genera unes noves formes d’explotació econòmica i una nova manera de relacionar-se entre els homes que componen els nous estaments socials, econòmics i polítics.

L’aparició d’aquesta nova forma de relació entre els que dominaven, senyors i vassalls, i els que eren dominats, els camperols, implica alhora una modificació dels esquemes mentals i de l’escala de valors existent fins llavors. La nova societat s’estableix i es divideix en base a les diferents funcions socials i maneres de viure: els oratores, els bellatores i els laboratores.

La nova societat dels tres ordres (els que resen, els que lluiten i els que treballen) respon a la denominada ideologia de les tres funcions que podem trobar reflectida en alguns textos, també d’origen eclesiàstic. El més famós, sens dubte, és el poema compost pel bisbe Adalbéron de Laon (947-1030) i dedicat al rei Robert el Piadós. El bisbe presenta la societat terrenal com un reflex de l’ordre imperant al regne de Déu. De la mateixa manera que la Santa Trinitat[4], el món terrenal s’estructura de manera que en una sola entitat existeixen simultàniament tres formes distintes. Tots els cristians són un sol element i esdevenen un sol poble que es divideix, però, en tres categories. Segons Adalbéron, entre aquests tres grups existeixen relacions de subordinació i, alhora, llaços de solidaritat. Els oratores, els clergues, són al capdamunt perquè exerceixen la funció més noble: fer d’intermediaris entre Déu i els homes. Després, vindrien els bellatores, els senyors que fan la guerra, que exerceixen el poder i la justícia i, finalment, hi hauria els laboratores, la massa dels serfs, que està sotmesa a les anteriors i el paper de la qual és assegurar la vida material de tota la col·lectivitat. Cada categoria, però, té i exerceix una funció indispensable i cap d’elles pots subsistir sense les altres.[5] 

---

[1] PFISTER, Ch., Etudes sur le règne de Robert le Pieux, Paris : 1885, pp. LX-LXI; a Georges DUBY, L’an mil, Éditions Julliard, 1967, págs. 189-190.

[2] RIU, M. (coord,), Textos comentados de época medieval, (siglos V al XII), Barcelona : Editorial Teide, 1975, pàg. 717-18

[3] POLY, Jean-Pierre; VAUCHEZ, André; FOSSIER, Robert; El despertar de Europa (950-1250). Barcelona: Crítica, 2000, pàg. 76.

[4] Doctrina que estableix que Déu és una sola entitat que existeix simultàniament en tres persones distintes: Déu Pare, el Fill (Jesucrist) i l'Esperit Sant

[5] POLY, Jean-Pierre; VAUCHEZ, André; FOSSIER, Robert; El despertar de Europa (950-1250). Barcelona: Crítica, 2000, pàg. 75.