La pregunta “I ara què?” és present
des de fa molt de temps en la vida política i social del país. No cal dir que,
des de fa un any i sobretot en els darrers mesos, la pregunta intenta ser
resposta des de múltiples visions, tant individuals com col·lectives.
Un bon amic, Josep Pinyol,
historiador i analista en prospectiva política, ha escrit un seguit d’articles
que intenten també donar respostes i oferir una via de sortida factible i
possible , malgrat que dura i per a molts,
potser, massa dilatada en el temps. Personalment,
la opinió de Josep Pinyol em sembla força meditada i encertada i m’agradaria compartir-la
en aquest espai.
Són 11 articles (6 de
publicats fins ara) amb el títol de “Desobediència civil fins assolir un Acord
de Pau” . Si voleu llegir-los íntegrament, els podeu trobar aquí
En el primer dels articles, El conflicte entre Catalunya i el Regne
d’Espanya, Pinyol fa referència al relat històric, sense el qual és difícil que l’opinió pública
internacional pugi entendre la necessitat d’un acord de pau entre Espanya i
Catalunya. El conflicte arrenca el 1640
i es manté fins l’actualitat. Durant tres segles el poble català ha resistit
l’assimilació, ha conservat la seva llengua i identitat i ha mantingut la seva
voluntat de recuperar la sobirania. La conclusió sembla evident: “Davant la
llarga sèrie d’abusos i usurpacions del Regne d’Espanya la majoria del poble
català no té altre alternativa que continuar amb la desobediència civil fins
que la comunitat internacional no forci l’Estat espanyol a participar en unes
negociacions per la resolució del conflicte basada en els principis i els
tractats internacionals que es basen en el dret a l’autodeterminació.”
El segon dels articles, Del model de les repúbliques bàltiques al model dels Acords de Pau es
fa evident el fracàs del model de desconnexió (de la llei a la llei) que s’havia
dissenyat per assolir la independència. Era un model basat en la manera com Estònia,
Letònia i Lituània es van emancipar de Moscú. El fracàs es va produir perquè no es va sospesar
suficientment la diferència entre aquestes repúbliques bàltiques i Catalunya.
Els països bàltics eren repúbliques que tenien totes les estructures i poders
d’un Estat (legislatiu, judicial i executiu). Quan els parlaments estonià, letó
i lituà van proclamar la independència, van poder exercir el domini del
territori i van poder esperar durant pocs mesos el reconeixement diplomàtic
internacional.
La tardor de 2017,
però, es va fer evident que l’Estat
espanyol, estava disposat a fer servir tota mena de mesures antidemocràtiques
per impedir l’autodeterminació de Catalunya. Aquesta constatació va conduir al
fracàs de la línia estratègica basada en la desconnexió unilateral, transitar
de la legalitat espanyola a la legalitat catalana mitjançant l’aprovació pel
Parlament de Catalunya de la llei de Transitorietat jurídica.
La comparació amb Kosovo és
obligada. Segons Pinyol, l’Estat espanyol ha actuat de manera similar (més
atenuada, però) a la que va fer Iugoslàvia davant la Declaració d’Independència
de Kosovo de 1990. Kosovo i Catalunya tenen moltes diferència, sobretot
econòmiques i socials, malgrat això les similituds són molt significatives.
Tant Catalunya com Kosovo eren regions autònomes. Iugoslàvia va abolir l’autonomia
de Kosovo, un fet comparable a la sentència del Tribunal Constitucional
espanyol de 2010. L’analogia és tan important que, en el fons, és el que
provocar que, encara a hores d’ara, Espanya no reconegui Kosovo.
Davant l’evidència del
fracàs de la transició de la llei a la llei prevista a la Llei de
Transitorietat Jurídica, Pinyol creu que el camí només pot ser el d’adaptar la
realitat catalana a l’exemple de l’Índia i de Mahatma Gandhi. Un camí més llarg
i dur: la desobediència civil fins a forçar unes negociacions amb l’Estat
espanyol que culminin amb un Acord de Pau.
Un camí més llarg i dur...
La frase de Pinyol no agradarà a molts independentistes: “La desobediència
civil és una cursa de llarg recorregut que no pot obtenir resultats immediats
sinó que erosiona el contrincant poderós a base d’acumular patiment a la part
feble.” Ara bé, això no vol dir, en cap cas, ajornar la confrontació amb l’Estat,
ja sigui per evitar la repressió, ja sigui per ampliar la base social de l’independentisme.
Pinyol ens enumera les principals
vessants negatives que tindria aquest ajornament .
Crec que és molt important
el que cal entendre per “desobediència civil”. Reprodueixo íntegrament el que escriu
Josep Pinyol:
“Les
campanyes de desobediència civil han d’implicar grans masses de població i han
de ser compartides per les organitzacions cíviques i les formacions polítiques,
en especial quan s’ha d’aplegar la insubmissió amb la legitimitat democràtica
de les institucions. Les accions insubmises que no formen part d’un pla general
i que no estan molt justificades, causen molt de patiment sense generar avenços
vers l’exercici dels drets inalienables conculcats. La desobediència civil no
es pot confondre amb una insurrecció de baixa intensitat perquè requereixen una
actitud d’empatia fins i tot amb els opressors, creure’ls susceptibles de ser
commoguts pel patiment que infligeixen, com veurem en l’apartat següent.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada